Havent-se endinsat en l’inexplicable, es va passar la vida donant explicacions. Va haver d’explicar que no era un mal cristià tot i procedir d’una família de conversos. Va haver d’explicar que no era heretge malgrat ser seguidor de Teresa d’Àvila i integrant dels Carmelites Descalços. I fins i tot va haver d’explicar en prolixes anotacions en prosa el perquè de la seva poesia, considerada massa hermètica. Em resulta xocant que sant Joan de la Creu se sentís obligat a aclarir els seus grans poemes i, amb la distància dels segles, m’hauria estimat més que no ho hagués fet perquè, afortunadament, no ho va aconseguir. No hi ha millor manera d’enfrontar-se a la Noche oscura i al Cántico espiritual que fer-ho sense professors de literatura que vigilin la interpretació i sense tenir el mateix autor com a comentarista. Si, a més, qui s’enfronta als poemes és una persona amb poca confiança en el més enllà, ja ens aproximem, penso, al lector ideal del Doctor Mysticus.

Submergir-se sense prejudicis en la Noche oscura és una aventura espiritual que no admet gaires rivals. Amb l’esperança d’arribar a la llum, la travessia de la foscor que proposa Joan de la Creu és un viatge iniciàtic que afecta qualsevol ésser humà, amb independència del seu credo religiós o de la seva absència de religió. És una mirada cap a l’altre costat de les coses, un recorregut de la franja limítrofa entre el dolor i la celebració. El Cántico espiritual, poema suprem de Joan de la Creu, és el desenvolupament d’un estadi ulterior que desemboca en la unió mística.

La gran paradoxa i el gran valor del poema consisteixen en l’intent d’expressar allò que, per naturalesa, sembla inexplicable: la “unió amb Déu”. Passa el mateix si el que es vol comunicar és la “unió còsmica”, la “unió en l’absolut” o qualsevol experiència a la qual s’atribueixi la plenitud total o, simètricament, el buit complet. Com en el Càntic dels càntics, és el món dels sentits, portat sovint a una dimensió extrema, el que ofereix a Joan de la Creu l’escala per arribar al cim. I així es consuma, en el Cántico espiritual, la bellesa de la gran paradoxa: l’ànima existeix quan el cos oblida els seus límits.