El gran carnaval

La fi d’ETA, mil suspicàcies

El conflicte entre ETA i l’estat espanyol ha sigut durant més de cinquanta anys un conflicte enquistat i purulent perquè des de cap de les dues bandes s’ha volgut reconèixer res, en cap de les dues bandes s’ha fet un serè exercici d’autocrítica.

L es víctimes dels dos bàndols no seran mai equiparades, mai es reconeixerà plenament la dignitat de TOTES les víctimes senzillament perquè els que van organitzar els GAL estan orgullosos d’haver-ho fet i ho tornarien a fer. El conflicte entre ETA i l’estat espanyol ha sigut durant més de cinquanta anys un conflicte enquistat i purulent perquè des de cap de les dues bandes s’ha volgut reconèixer res, en cap de les dues bandes s’ha fet un serè exercici d’autocrítica. Tot han sigut mitges paraules i boques petites. Ara ETA s’ha acabat per sempre però les suspicàcies continuen vives.

Darrere les nomenclatures que donem a les coses s’hi amaguen intencions. ETA ha sigut una organització terrorista, no pas una organització “armada” o senzillament una “organització”. És cert que aquestes dues maneres de referir-s’hi són certes però també són incompletes, amaguen, de part de qui s’hi refereix així, una voluntat de blanquejament, de normalització, bastant falsària i amb unes intencions gens lloables. És de justícia reconèixer el paper clau que Arnaldo Otegi ha tingut al llarg de la seva trajectòria política per avançar cap a la pau, però em resisteixo a sentir fascinació per algú a qui cada cop que l’hi pregunten -encara avui- mostra recances per ajuntar les paraules ETA i terrorisme.

Algú -sigui Otegi o sigui qui sigui- a qui li demanen que condemni la violència d’ETA i no ho fa i busca subterfugis perquè té la necessitat imperiosa de condemnar la violència de les dues parts i les víctimes de les dues parts, es nota de seguida que no ha fet net. I al contrari exactament igual. Qui es resisteix a admetre que els GAL van ser terrorisme d’estat i que gent innocent va patir per culpa seva, té un biaix de perspectiva que li impedeix una certa netedat de judici.

Dit això, tampoc sembla l’exercici més sa i noble del món bastir un conflicte de bons i dolents, amb un maniqueisme infantil que no porta enlloc. Ara bé, convindria tenir molt clar que ETA, en efecte, són dolents. Així, sense mitges tintes. Una banda terrorista sempre serà dolenta. I qui serien els bons? Els GAL no, esclar. L’estat espanyol? Home, en teoria sí, però a la pràctica té acreditades unes quantes barrabassades i irresponsabilitats. Els bons són, sens dubte i encara que pugui resultar tòpic i bonista, la societat que ha hagut de patir la violència terrorista. La societat basca, espanyola i catalana.

Recordo l’impacte que em va provocar la pel·lícula Días contados (1994), d’Imanol Uribe; era la primera vegada que vaig veure ETA al cinema. El protagonista és un membre de la banda que prepara un atemptat juntament amb els seus companys de comando. Mentrestant manté una relació amb una prostituta i assistim a la seva vida quotidiana, al retrat dels seus sentiments. ¿Els terroristes podien tenir sentiments? Quina troballa, oi? El cinema, en efecte, és capaç de generar aquesta mena de preguntes incòmodes, de generar estats d’estranyesa com aquest. Beneït sigui.

Recordo també l’excel·lent reportatge ETA a la ciutat dels sants (2011), d’Albert Om i Televisió de Catalunya. Recordo la complexitat i valentia de retratar la fascinació malaltissa que durant força anys es va sentir des de determinats sectors polítics catalans cap a les reivindicacions nacionals de la banda. Reivindicacions que, incomprensiblement, legitimaven els mètodes violents emprats. Em va impressionar el relat que, al mateix reportatge, Bru Rovira feia sobre la rebuda que el poble de Gernika va dispensar als fèretres dels dos terroristes responsables de la matança de Vic, morts per la policia l’endemà de l’atemptat. Eren herois difunts de la pàtria basca, rebuts amb extraordinària tristesa, indignació i clamor popular. Sabia que aquesta mena de sentiments existien però em vaig quedar commocionat en veure’ls tan cruament retratats.

Com va ser possible això? ¿Uns assassins de nens considerats uns herois? ETA s’ha acabat i és una gran notícia. Però encara hi ha moltes realitats incòmodes per explicar i, sobretot, per entendre. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat