La saviesa d’un pinzell silenciat

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Del meu primer viatge a Palerm en recordo les parades de peix a l’aire lliure, una estranya pintada en un mur que deia “ Chiesa infame. Viva Giordano Bruno”, El triomf de la mort de l’anomenada Chiesa dei Catalani, les excursions a Monreale i al convent dels Caputxins -un laberint de calaveres-, el palau on es va rodar part del Gattopardo de Visconti i una inscripció sobre una tomba. La vaig anotar: “A Sofonisba, la meva dona, recordada entre les dones il·lustres del món. Orazio Lomellino, apenat per la pèrdua del seu gran amor, el 1632, va dedicar aquest petit homenatge a una gran dona”. L’amiga que m’acompanyava, i que em va ensenyar la tomba, em va dir que ell era el noble genovès Orazio Lomellino, capità de vaixell, i que ella era Sofonisba Anguissola, magnífica pintora. Jo, en aquella època, feia un doctorat a Roma sobre el Renaixement i ningú m’havia parlat d’ella.

Així va entrar, i amb força, Sofonisba Anguissola a la meva vida. Imagino que la seva biografia ha donat lloc a diverses novel·les. Ho mereix: des dels noms, tots lligats a l’antiga Cartago, dels Anguissola (Asdrubale, Amilcare,...) fins a les dificultats per ser una artista a l’Europa de la seva època; des del viatge a la cort de Felip II a Madrid fins al retorn a Itàlia, amb el colofó d’aquest romàntic amor de maduresa entre Sofonisba i Orazio, segon marit de la pintora. Però el que més em va interessar era l’excepcional qualitat dels retrats d’Anguissola, inclòs -sembla- el millor de Felip II, atribuït durant segles a Sánchez Coello. I això que Sofonisba, com a dona, tenia el desavantatge de no tenir accés als models nus ni, per tant, a l’estudi de l’anatomia.

Ella va superar aquesta dificultat amb composicions singulars, a vegades pronunciadament oníriques, on els models eren els propis familiars en diversos jocs. I sobretot va ser una de les pioneres de l’autoretrat des que era jove. Al final de la seva trajectòria, anciana ja, el 1610, Anguissola es va fer un autoretrat que mereix un lloc a l’antologia del gènere: una dona amb caràcter, amb suavitat, amb saviesa.

Més continguts de