Els tresors amagats  al jardí botànic

REPORTATGE

Els tresors amagats al jardí botànic

Un banc de llavors per combatre la crisi climàtica, més de tres segles de ciència recopilats en un herbari i una col·lecció única per viatjar als gabinets de curiositats dels primers naturalistes

Els tresors amagats al jardí botànic
TEXT: ELENA FREIXA / FOTO: FRANCESC MELCION

L a Seseli farrenyi és una planta que viu (cada cop amb més penes i treballs) a l’Empordà, però potser d’aquí una generació només en quedarà constància als llibres de botànica. La situació d’aquesta herba, que fa anys era endèmica a tot el territori empordanès, avui és crítica, i amb prou feines sobreviu en dos indrets molt concrets del cap de Creus. La salvació de l’espècie és a les mans del grup de científics que treballen per detectar exactament què l’està matant i com recuperar-la. L’estratègia de salvació passa, en bona part, per un discret laboratori ubicat a la muntanya de Montjuïc, a les entranyes del Jardí Botànic de Barcelona. El Banc de Llavors és una de les moltes joies que s’amaguen rere el jardí, un magatzem amb milers de pots plens de llavors que descansen com en un estiu perpetu, preparades per fer-les germinar si mai cal sortir al rescat d’una espècie amenaçada.

Com en el cas de la Seseli farrenyi, la feina de Laia Barres, la tècnica que treballa al Banc de Llavors, és cada matí analitzar i guardar nous lots de llavors que esperen per ser classificades. Per les seves mans hi passen centenars d’espècies vegetals que creixen a totes les Mediterrànies del món, no només a la riba que banya aquest mar sinó en indrets llunyans amb climes similars. La Laia destria i neteja meticulosament les mostres, les identifica i les guarda amb les condicions perquè, amb permís del canvi climàtic, puguin ser un recurs quan calgui. “El que fem és copiar la natura; la llavor té el potencial de conservar una població o tota una espècie”, explica. Amb pocs mitjans però molt d’esforç, el banc guarda així fins a 3.000 mostres d’espècies silvestres autòctones de la Mediterrània, una petita arca de Noè vegetal. “No és tan bonic com un bosc o una selva però és natura en estat latent”, explica Barres. La biodiversitat que amaga el laboratori és més gran que la de les hectàrees del jardí que l’envolten. Al Jardí Botànic de Barcelona es poden admirar més de 2.000 espècies mediterrànies, explica el seu director, Josep Maria Montserrat, que destaca la riquesa de l’espai però també reivindica totes les activitats desconegudes que tenen lloc simultàniament a les passejades dels visitants.

Una d’aquestes activitats és la feina diària que es fa des del banc: “Ara també ens estan arribant mostres de limonium, un vegetal propi del delta de l’Ebre d’entorns salins i dunes i que està en una brutal regressió”, explica Barres. “Les espècies de flora més amenaçades que tenim a Catalunya són les del litoral, sobretot per la pressió urbanística, i també les aquàtiques d’aigua dolça per la contaminació industrial de la vora dels rius”, especifica. Triar bé la mostra és clau per poder tenir números de replantar-la amb èxit. “Calen estudis genètics per emmagatzemar tota la diversitat de l’espècie”, corrobora Montserrat. Per desgràcia, però, no sempre es valora prou el caràcter estratègic d’una instal·lació com aquesta. El pressupost que arriba de les administracions és minso i pot “tallar les ales” a projectes a mig engegar. “Si decidim recuperar una espècie autòctona, això no hi entén de pressupost i no pot esperar”, insisteix. Això és una feina, afegeix el director, que no ha de finançar la ciutat, sinó que ha de ser el Govern qui l’entomi com una feina estratègica.

Més enllà del banc de llavors, les tripes del jardí custodien altres tresors. Un és l’herbari, ubicat a l’edifici principal del recinte, on hi ha la seu de l’Institut Botànic de Barcelona -un centre mixt que gestionen el CSIC i un consorci on hi ha l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat-. El que conté l’herbari és material estratègic, més de 800.000 plecs de mostres vegetals, indexades i documentades amb detall pels principals botànics catalans dels últims segles. Neus Nualart, vicedirectora de l’institut, és la guardiana d’aquest fons, que recull la feina d’uns científics pioners que van recopilar i estudiar la flora a Catalunya i fins i tot, en alguns casos, que van aventurar-se en expedicions per la península Ibèrica i el Marroc per completar les seves col·leccions. És el cas del material de Pius Font i Quer, “el Pompeu Fabra de la botànica catalana”, subratlla Nualart. O la col·lecció de la nissaga Salvador, una de les més antigues, impulsada per l’apotecari barceloní Joan Salvador, a partir de finals del segle XVII.

La ‘cova’ de les meravelles

La tradició dels herbaris ha caigut en l’oblit, però es continua recorrent a aquest material per fer recerca. “Un herbari, a diferència d’una fotografia, permet fer extraccions i fer estudis moleculars de la planta. I, a més, algunes estructures no es veuen en una foto”, explica Nualart. La col·lecció Salvador és un bon exemple de com treure’n partit científic. Un estudi de l’investigador del CREAF-CSIC Josep Peñuelas va certificar, per exemple, que el nombre d’estomes d’algunes plantes ha disminuït si es comparen les mostres antigues extretes de material de l’herbari amb les actuals. Aquesta constatació ha permès determinar que l’augment de CO2 a l’atmosfera ha tingut una incidència evident en les plantes al llarg de l’últim segle.

Les mostres de plantes del segle XVII certifiquen l’emergència climàtica

A més, els plecs de les col·leccions també permeten certificar l’efecte de la crisi climàtica que tenim a sobre. Només cal fixar-se en les dates en què florien algunes plantes, que ara ho fan molt més d’hora que fa dècades, o en els desplaçaments d’espècies buscant més alçada per fugir de la calor creixent, detalla Neus Ibáñez, que és investigadora i cap de Col·leccions de l’Institut Botànic de Barcelona. “A l’herbari Salvador es donen per abundants plantes que avui coneixem com a amenaçades, també per la pressió urbanística, com una espècie que abans era molt present a les dunes de la costa de Barcelona, que avui són testimonials”, afegeix.

Malgrat que fer herbaris ja no es porta, al de l’Institut Botànic de Barcelona encara hi arriba material nou que cal classificar. El procés és laboriós: cada plec preparat passa per un congelador, una mena de quarantena per assegurar-se que es maten possibles plagues, fongs o larves que puguin contenir els vegetals. La Irene, una de les treballadores que col·laboren amb Neus Nualart, treballa aquest matí en l’herbari que ha cedit l’IES Ausiàs March de Barcelona, un fons antic format per 2.000 plecs que passaran a formar part del fons de l’herbari i es podran consultar. La feina és “addictiva”, constata la Irene sense apartar la mirada de la tija que mira d’enganxar en un dels plecs, però el seu contracte, fruit d’un pla d’ocupació municipal, acabarà d’aquí dos mesos i no té gens clar si podrà continuar. Les piles de material per classificar són molt més del que poden assumir les seves mans i les de l’Eduard, que també treballa a l’herbari.

A la planta baixa de l’Institut Botànic, com a primera rebuda al visitant, hi ha un dels tresors més valuosos del recinte: el Museu Salvador. La col·lecció d’aquesta nissaga d’apotecaris no es limita a l’herbari arxivat al pis superior, sinó que consta de milers de peces i objectes acumulats per sis generacions a la rebotiga de la farmàcia familiar del carrer Ample de Barcelona. Hi ha fòssils animals i vegetals col·leccionats abans de saber fins i tot exactament què eren, animals dissecats, com un peix globus o un esturió del qual només s’ha perdut el cap, i prestatgeries plenes de llibres d’alquímia, pots que guarden encara els olis curatius i calaixos plens de pastilles d’argiles (sals minerals) que es receptaven als clients. “Era l’avantguarda científica, el caldo de cultiu de la revolució que arribaria més endavant”, sosté Neus Ibáñez.

Tota la col·lecció és un retrat fidel dels gabinets de curiositats -nascuts molt abans que existissin els museus de ciències naturals- impulsats pels primers botànics i naturalistes arreu d’Europa: des de Londres fins a París, passant per Holanda o Itàlia. Malgrat les comunicacions precàries, la rebotiga dels Salvador mantenia contactes per carta i rebia visites de botànics com l’anglès James Petiver i el francès Antoine de Jussieu. Funcionaven com una autèntica “lliga de corresponsals que intercanviaven curiositats i coneixements”, explica Neus Ibáñez.

La conservació de la col·lecció salvadoriana junta i en un mateix espai a l’Institut permet imaginar-se com es feia ciència als segles XVII i XVIII, i és resultat d’un petit miracle. Va ser rescatada de l’oblit en una masia de Vilafranca del Penedès i adquirida per la Generalitat el 1938, en plena Guerra Civil. Havia estat oculta des de mitjans del segle XIX, i encara el 2013, quan es preparava la primera gran exposició de la col·lecció, es va detectar que estava incompleta i es va rescatar nou material de les mateixes golfes del Penedès d’on havia sortit feia dècades, explica Ibáñez, que prepara la publicació d’un manual que recollirà tota la informació acumulada del fons Salvador.

100 anys de ciències naturals

Als laboratoris del pis superior de l’edifici de l’institut s’hi du a terme la recerca més bàsica, principalment enfocada a la flora i l’evolució de les plantes. Entre les línies d’investigació en marxa, n’hi ha una de ben curiosa: la d’etnobotànica, que colidera la directora de l’Institut Botànic, Teresa Garnatje, juntament amb l’investigador Joan Vallès. Aquesta branca se centra en els usos tradicionals de les plantes i la seva relació amb les persones. “Estudiem els usos de plantes medicinals, els usos de les comestibles per a la gastronomia i una llarga llista d’allò més diversa: plantes per fer cistells, vegetals que s’utilitzaven tradicionalment amb motius religiosos, per espantar esperits o en la literatura oral”, descriu Garnatje. La recerca consisteix en buscar les fonts d’informació (sovint orals) i no deixar que es perdi el coneixement. “Com s’utilitzen, com es recullen, com s’administren. Esbrinem tot això i ho posem a disposició de la comunitat científica”, afegeix la investigadora. Així és com en podran treure profit, des d’una farmacèutica que busqui quin principi actiu té un vegetal, fins a un cuiner que busqui com recuperar una planta comestible que havia caigut en l’oblit: “Els últims anys hem vist ressorgir el fajol i hi ha cuiners que han recuperat les nyàmeres”, enumera.

El batec del jardí

Fora de les quatre parets de l’Institut Botànic s’estén el jardí pròpiament dit: 14 hectàrees amb milers d’espècies ordenades per àrees geogràfiques. Hi ha boscos de ribera, alzinars, fagedes i suredes mediterrànies, també palmeres i plantes espinoses del nord d’Àfrica, vegetals volcànics de les illes Canàries i un llarg entramat de camins que transporten cap a llocs més llunyans com Califòrnia, Xile, Sud-àfrica o fins i tot Austràlia. El jardí reprodueix tots els paisatges: des dels boscosos fins als més desèrtics, com la plantació de iuques. Pot no semblar-ho, però cada individu ocupa l’espai que han triat per a ell. I tot l’ordre neix d’un primer punt de control: el viver. Aquí hi creixen les plantes que després aniran al jardí, però no només això, també es mantenen vius els exemplars sobre els quals treballen els investigadors de l’Institut Botànic.

La salut de les plantes del viver, la detecció a temps de les amenaces o la lluita contra les plagues recau en Núria Abellán i els seus col·laboradors. Cada matí es fa la primera inspecció, una mena de bon dia als més de 700 exemplars que comparteixen aquest espai: “Veiem qui necessita aigua o qui ha florit, és com una manera de passar llista”, explica. Aquests mesos l’acompanya Maria Cabrera, una estudiant en pràctiques de primer curs del grau superior en gestió forestal i del medi natural. No és una tria habitual entre la seva colla d’amics, però s’ha enamorat de la feina. “Sempre m’havien interessat les plantes, m’havia imaginat treballant a l’aire lliure, i ara que estic descobrint la feina, m’agrada encara més”, assegura. La del Jardí Botànic ha sigut una sortida inesperada perquè no l’havia visitat abans: “El primer que penses és que seràs agent forestal, però això m’ha despertat el cuquet pel paisatgisme”, afirma.

No hi ha dos dies iguals al viver. Es rega -manualment per afinar les quantitats- i es fan trasplantaments o s’adoba. De tractaments se’n fan pocs i cada vegada menys. La biodiversitat ja és en si mateixa una defensa per mantenir les plagues a ratlla a base de depredadors naturals, com les marietes o cuques de llum, que es mengen els cargols, explica el director del Jardí, Josep Maria Montserrat.

El jardí té 2.000 espècies de totes les Mediterrànies del món

Una altra cosa és el pols continu amb les plantes invasores. “Montjuïc és un dels parcs del món on n’hi ha més”, assegura el director. La ubicació, a prop del port de Barcelona, també facilita que arribin més espècies de tot tipus que entren per aquesta porta. Alhora, el mateix aïllament de la muntanya fa que sigui difícil que les espècies invasores puguin expandir-se a altres llocs.

La tranquil·litat quan es recorren els camins del jardí -massa poc transitats encara per al gust del seu director- pot fer la falsa impressió que no hi passa res, però és ben al contrari. El jardí, el manteniment del qual corre a càrrec de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, canvia, per exemple, cada cop que hi arriba una planta, i es creuen els dits a l’espera de com es comportarà, si s’adaptarà o serà invasora. El control dels 20.000 individus plantats és minuciós per part dels jardiners: així detecten quan han germinat nous individus diferents dels que es van plantar i això els posa en alerta. “Si una planta té un cert èxit reproductiu, pot ser un perill perquè vol dir que es dissemina ràpidament, i hem arribat a eliminar-ne alguna per por que es convertís en una plaga”, exemplifica el director.

Amb cada nova planta, creix la diversió i es produeix una petita revolució al jardí. “En principi, la nouvinguda no té cap pol·linitzador, però llavors els que ja hi ha al jardí s’espavilen per ser-ho”, resumeix Montserrat. Des d’ocells de tota mena a insectes com les 30 espècies només d’abelles que sobrevolen l’espai. “Tenim ocells que escampen llavors per tot arreu, que volen prendre la feina als jardiners, que després es passen la vida traient les plantes que han posat les merles o les cotorres”, diu divertit Montserrat, que reivindica les descobertes i els aprenentatges que es fan passejant assíduament per aquest museu de les ciències naturals a l’aire lliure.

Observant el paisatge es veu com la vegetació comença a envair camins reservats als visitants, buscant la llum que els roben els arbres, que han crescut molt. La vista no té res a veure amb les plantes petites de quan va obrir la instal·lació en aquesta ubicació el 1999. El creixement és la prova que tot va bé. “Créixer és el primer motiu de la seva existència, és el que fa la planta capaç de tot, de prendre recursos, de respirar o de defensar-se”.

El coneixement de les plantes, del seu funcionament com “una colònia d’individus”, és insuficient a Catalunya, lamenta Montserrat. Potser per això cal reivindicar molt més l’existència d’aquest tresor que hi ha a la ciutat de Barcelona. “Hem associat la cultura a l’art, però la ciència també és cultura i podria formar part de la nostra vida de manera molt més propera”, reivindica. El Jardí Botànic rep uns 70.000 visitants a l’any: set de cada deu són escoles o bé visitants estrangers. Però, per a la majoria no ja de barcelonins, sinó de catalans, el jardí continua sent un gran desconegut. “També és cert que som l’únic equipament cultural de la ciutat sense transport públic”, es queixa el director.

Un dia a l’atzar entre setmana, la composició del públic que s’hi passeja es correspon força amb les dades que dona Montserrat. Pels seus camins hi ha el Marco, un estudiant italià expert en arquitectura del paisatge mediterrani que ha vingut a formar-se durant l’estiu a Barcelona: “La gent no és conscient de l’avantguarda de la ciutat en aquest àmbit, si es compara amb Itàlia, per exemple”. El Jardí Botànic és un lloc estratègic per innovar en les ciutats verdes, un laboratori de noves plantes, noves combinacions, reivindica.

No gaire lluny d’allà, arriba el soroll i l’excitació d’un grup escolar d’excursió. Surten encantats de la visita: “Hem vist moltes flors i he conegut les abelles solitàries”, presumeix una de les alumnes, de l’Escola Pepa Colomer, del Prat de Llobregat. Quan se li pregunta si voldrà tornar algun dia, diu que sí, que li encantaria, i ràpidament reflexiona: “Però no sé si el meu pare sap on és tot això”. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat