Guia'ns tu, Valero

Jo només il·lumino la catalana terra , anuncia ufanós Valero Sanmartí al títol del llibre. Un cop empassada la teva proclama, aviso que mai havia pagat tan a gust la factura de la llum. Sigues la meva hidroelèctrica. Ja no vull emigrar a Burundi. Vull viure a Catalunya i que me l'expliquis tu.

Agafat com un Tarzan a la liana del tòpic, Sanmartí reuneix els símbols de la nació catalana per estripar-los i treure'n els budells. Ja podeu començar a fer el recompte. A la festa hi són convidats el ruc català, la ratafia, la gralla, els castells, els balls de bastons i la sardana. No hi falta tampoc el Barça, que, oh sí, és més que un club solidari i esforçat. També en aquesta auca hi són convidats aquells altres pobles que segons el llibre necessitem per definir-nos, els valencians, els bascos i, esclar, els espanyols.

El rock català dels 90 vist per ell va significar "el moviment punk real" perquè amb unes lletres que rimaven "estimada amb arracada" anaven en contra de les "ambicions culturalistes de la Generalitat". Tampoc en surt airós el panorama musical d'avui. L'autor, que signa sota pseudònim, treu l'escopeta per parlar dels Manel, "una eina del sistema capitalista", i deixa anar que Mishima són "les Cinquanta ombres d'en Grey dels matrimonis indies fracassats". Amb aquest planter ja podem marxar el cap de setmana de turisme rural. Valero, prepara'ns la maleta. Sanmartí s'asseu al bancal de la demagògia perquè "no hi ha cap plaer comparable a aquest [...] la demagògia és el sexe brut de la dialèctica", afina. Ell té una teoria per a tot i si no la fabrica. Li cauen de les butxaques veritats encara que siguin emmetzinades.

Sanmartí vol fer gràcia, però a estones ens queda el somriure congelat. A Nosaltres només tenim pressa , penúltim capítol magistral, assenyala que el nacionalisme que gastem com mitjó sargit és només de pancarta i d'estirabot: li falta discurs. És en aquest moment que entens la portada, en què el pantocràtor de Taüll és el Magnum vestit amb camisa hawaiana, dibuix de Roger Pelàez. No pot guiar-nos Tom Selleck, en aquest món de tenebres. Valero, treu la llanterna del totacent , ni que sigui, i guia'ns tu.

Més continguts de