Un amor físic, tèrbol i perillós

Arturo Pérez-Reverte publica 'El tango de la Guardia Vieja' (Alfaguara), una novel·la que li ha costat més de dues dècades de maduració. Hi explica una història d'amor ombrívola i fulgurant ambientada a Buenos Aires, la Costa Blava francesa i Sorrento entre finals dels anys 20 i la dècada dels 60

Arturo Pérez-Reverte defineix la seva última novel·la, El tango de la Guardia Vieja , com la "història més antiga" de totes les que l'han acompanyat al llarg dels anys "i també la més elaborada". L'autor de novel·les com El club Dumas (1993), El pintor de batallas (2006) i la sèrie sobre el capità Diego Alatriste ja tenia al cap la llavor de la història d'amor entre Max Costa i Mercedes Mecha Inzunza a principis dels 90. "En l'època en què vaig començar a escriure la novel·la no era un escriptor professional com ho sóc ara, algú que explica històries procurant que siguin eficaces, que es venguin i es llegeixin: no em guio pel mercat ni per les modes, sinó per allò que em ve de gust escriure -explica Pérez-Reverte amb un entusiasme que camufla la intensa marató d'entrevistes que ha entomat durant tot el dia-. Després d'escriure uns quaranta fulls em vaig adonar que la història no em portava on jo volia. Aquella intuïció em va salvar. Vaig anar reunint material, idees, imatges i records. Vaig anar vivint i escrivint".

L'impuls inicial del llibre va ser el que està ambientat a Sorrento, a la dècada dels 60, una de les tres localitzacions principals de la novel·la, cadascuna de les quals ancorada en un moment històric diferent. "Vaig partir del vell truà que es retroba amb una dona a qui va estimar i a qui va robar -recorda-. El personatge, Max Costa, vol recuperar el temps perdut, rememorar la història i tornar al passat. És a partir dels dies que passen el Max i la Mecha a Sorrento que vaig començar a construir tota la resta". Els dos vells amants, instal·lats a la seixantena, coincideixen en un hotel de luxe de la costa amalfitana. El Max és xofer. La Mercedes es dedica a promocionar el seu fill, un dels millors jugadors d'escacs del món tot i ser molt jove. A Sorrento hi jugarà una partida d'escacs de gran importància contra el rus Sokolov. Mentre l'acció ambientada a Itàlia avança, Pérez-Reverte intercala la coneixença dels dos personatges a bord del Cap Polonio , un vaixell que viatja en direcció a Buenos Aires l'any 1928. El Max és un elegant ballarí que coincideix amb la dona d'un dels compositors més reconeguts del moment, Armando de Troeye, que va a la capital argentina després d'acceptar el repte de compondre un tango. L'home vol superar la composició amable i de tràmit, a la manera parisenca, i demana al Max que el porti a conèixer aquells locals on encara es toca i es balla el tango de la "guàrdia vella". "Una de les idees del llibre és que la vida és un lloc perillós i hostil: el tango n'és un reflex, de la mateixa manera que ho són els escacs i el sexe -resumeix l'escriptor-. A les meves novel·les sempre hi ha un personatge que es mou en un territori hostil. Això ho vaig aprendre quan, de petit, traduïa fragments de l' Anàbasi de Xenofont, un llibre que em va marcar. La idea del soldat en un entorn enemic m'ha estat i m'és molt important".

Pérez-Reverte ha aconseguit assortir una vegada més de complexitat i d'una infinitat de matisos la seva última novel·la. Un dels punts forts d' El tango de la Guardia Vieja és el reflex d'un món que s'enruna. L'elegància i vistositat del Max i la Mecha es perden a mesura que es fan grans, però també perquè el vell món que han conegut -les reminiscències del segle XIX- s'ha esfondrat. "Els anys que queden entre la Primera i la Segona Guerra Mundial són molt confusos -explica-. Els espies, les intrigues i les tensions estan a l'ordre del dia. Tot això m'interessa molt. Hi ha un moment de la novel·la en què es diu: «Abans, el món era dels rics, i ara serà dels ressentits». Això va ser així. Els feixismes i comunismes van escombrar el món de la guàrdia vella del Max i la Mecha. Ciutats elegantíssimes com Budapest i Bucarest van acabar convertides en sòrdides capitals comunistes fetes de blocs de ciment grisos, socialisme cutre que feia olor de col bullida i de col·lectivisme. Aquest final de món em semblava un moment molt adequat per explicar la història".

La relació a glops intensos entre els dos personatges ocupa el primer pla de la novel·la. "La pitjor obsessió d'un jugador d'escacs és una partida ajornada", diu la Mercedes al Max durant el retrobament a Sorrento. El seu amor ha cremat intensament a Buenos Aires i a la Costa Blava francesa. Es torna a encendre a Itàlia. "Em vaig fixar com a objectiu que els lectors poguessin arribar a olorar i sentir la carn dels personatges. Un amor físic, intensament proper i dens pot deixar petja durant més de tres dècades, que és el que passa al llibre", diu Pérez-Reverte, que també inclou elements d'intriga a la trama, a banda d'apel·lar una vegada més als escacs com a metàfora de la vida: "Són el que millor reflecteix la lluita, la solitud del peó aïllat, el combat, la incertesa, l'art de la guerra, l'assassinat i la mentida". El tango de la Guardia Vieja hi afegeix un pessimisme lúcid, exemplificat en una de les frases d'en Max: "Els homes dubten, recorden i moren". "Els personatges no són l'autor, però en aquest sentit comparteixo la seva mirada -admet l'autor-. Quan descobreixes que el món és una trampa sense sortida, paradoxalment et tornes més serè. El Max coneix la seva vulnerabilitat".