Els pitjors monstres són els humans

Amb 'El guardià invisible', Dolores Redondo comença una trilogia on una sèrie d'assassinats conviuen amb les llegendes navarreses. Els llibres ja tenen traducció contractada en tretze llengües i fins i tot tindran adaptació cinematogràfica: el productor que els ha comprat és el mateix que va apostar per 'Millennium', de Stieg Larsson
JORDI NOPCA, ENVIAT ESPECIAL A ELIZONDO (NAVARRA)

Endinsar-se en el món aïllat d'Elizondo, on la frondositat dels boscos conviu amb la complexitat psicològica i la traïdoria camuflada dels habitants del poble, té més a veure amb la filmografia torturada d'Ingmar Bergman que amb la trilogia Millennium , de Stieg Larsson. Així i tot, el productor alemany Peter Nadderman -el mateix que va traslladar a la gran pantalla la corrupció escandinava i la venjança de Lisbeth Salander- ja ha adquirit els drets per convertir Amaia Salazar, la inspectora protagonista d' El guardià invisible (Columna/Destino), en un personatge cinematogràfic que faci la volta al món.

"Fa temps que observo que el model de la novel·la negra més tècnica potser s'ha anat esgotant -explica Dolores Redondo en un dels escenaris secundaris de la novel·la, emplaçat al mateix poble d'Elizondo-. L'investigador més perceptiu em sembla un bon camp d'investigació. En un crim, no m'interessa tant el mort com el que s'amaga darrere l'assassinat". Després d'estudiar dret i restauració gastronòmica, Redondo s'ha dedicat a diversos negocis abans de deixar-se endur per una doble fascinació: la que sent pels petits pobles navarresos que va conèixer de petita i la conversió del seu món interior en novel·la. Amb aquesta intenció, Redondo va començar a donar forma a la trilogia dedicada a la inspectora Amaia Salazar, de la qual El guardià invisible és el primer lliurament. "La meva manera de treballar ha estat diferent de la de la majoria d'escriptors que es plantegen escriure tres novel·les independents i alhora amb nexes d'unió -admet Redondo-. Jo vaig pensar tots tres llibres, i quan vaig presentar El guardià invisible a la meva agent, Anna Soler-Pont, ja treballava en el segon. Ja el tinc pràcticament acabat, i com que he avançat molt en els esquemes de la tercera entrega, no crec que trigui gaire a posar-m'hi".

Assassinats i antropologia

La novel·la arrenca amb la descoberta del cadàver d'Ainhoa Elizansu, una jove de tretze anys, per part de la investigadora Amaia Salazar, de la Policia Foral navarresa. La noia té la roba estripada, les mans col·locades amb cura al mig del pit, el pèl púbic afaitat i un pastisset típic de la localitat, el txatxingorri , emplaçat al damunt de la pelvis. El cos policial no triga a relacionar l'assassinat amb un altre crim recent, al qual se n'afegeix un de tercer ràpidament. Mortes a la riba del riu Baztan, a prop del poble d'Elizondo, les noies criden doblement l'atenció de Salazar, que va créixer en aquesta petita localitat. Quan el cas li és assignat, es desplaça fins a la casa de la família acompanyada de la seva parella i allà es retroba amb les germanes, Flora i Rosaura, que aprofiten per començar a destapar la caixa dels trons al mateix temps que entren en joc alguns dels personatges del ric llegendari basc. "Una de les aportacions que més m'han ajudat és la de l'antropòleg i etnògraf José Miguel de Barandiarán, que va publicar diversos estudis sobre la cultura popular i les creences paganes de la zona". Les bruixes -dones amb poders sobrenaturals- recorren la novel·la a través de l'evocació d'algun moment històric que es remunta fins a la Inquisició i que arriba fins a la mateixa protagonista de la novel·la, que des de petita renuncia al do familiar que comparteix amb les germanes i la tieta. La galeria de mencions a la sobrenaturalitat és important: "El basajaun és el senyor del bosc, una criatura que s'encarrega de mantenir l'equilibri entre la naturalesa i els humans, i que només apareix quan aquesta estabilitat és vulnerada. A la novel·la hi ha un llop -l'assassí- que es dedica a liquidar ovelletes -les noies joves-", comenta Redondo abans de passar a parlar d'una altra aparició de gran contingut simbòlic: la deessa Mari. "Representa la fecunditat i és bastant capritxosa. Si li ve de gust et pot destrossar les collites o inundar el poble". Elizondo encara llueix una placa de l'última vegada que el riu Baztan es va desbordar: va ser l'any 1913, i l'aigua va submergir una part no precisament anecdòtica de les cases. La pluja, que sembla que hagi intuït la presència de periodistes a la zona, castiga el terreny fins al punt que un camió de bombers observa la inquietant crescuda del riu.

Conscient que el lector actual no rebria un final esotèric amb gaire entusiasme, Dolores Redondo desvia l'atenció sobrenatural cap als pitjors monstres de tots: els humans. "Les germanes de l'Amaia es dediquen a fabricar dolços. Que aquesta feina, que en principi implica generositat, derivi cap a la mesquinesa, em semblava interessant", aclareix l'autora. Poc després admet que l'esperit torturat de la inspectora Salazar té una base autobiogràfica: "Els malsons i atacs de pànic que té són símptomes de l'estrès posttraumàtic -diu-. Als Estats Units hi ha soldats que es tornen bojos després d'haver tornat de la guerra, quan un bon dia assumeixen que han posat en perill la seva vida. A mi m'ha passat una cosa similar. Però no puc parlar-ne".

Més continguts de