Alhajie, 16 anys

Quan l’Alhajie tenia deu anys va ser segrestat al poble on vivia. Els segrestadors el van portar a un dels campaments que els rebels tenien en uns turons no gaire lluny de la zona. Allà va ser entregat a un dels comandants i es va convertir en el seu esclau. Mesos després va ser enviat a un camp d’entrenament, on va rebre instrucció militar. En la seva primera missió el van portar fins al seu poble per matar un membre de la seva família, però va tenir la sort que el poble estava buit; tothom havia fugit. Hi va estar lluitant durant anys.

L’Alhajie va arribar al centre de rehabilitació Saint Michael el 1999. Un cop passat el període d’aclimatació pertinent, va mostrar la seva intenció i voluntat de tornar a matricular-se a l’escola. Va fer els cursos d’adaptació que l’Unicef havia posat en marxa per ajudar els joves afectats per la guerra a recuperar els anys perduts. No va trobar mai la seva família biològica, i va acabar vivint en un pis tutelat, on convivia amb altres nois que havien viscut una experiència similar a la seva. Allà, un dia que anava cap a l’escola, un dels veïns el va cridar i li va preguntar si es recordava d’ell. A continuació li va explicar que un dia l’Alhajie i el seu grup van arribar a la casa on ell estava refugiat amb la seva família just quan la seva dona acabava de cuinar i es disposaven a menjar les últimes provisions que els quedaven. Els joves soldats van tirar per terra els aliments i els van trepitjar. Després se’n van anar rient.

L’Alhajie no va saber què respondre. Creia que l’home es venjaria, però li va dir: “Et perdono pel que ens vas fer aquell dia, sé que no era culpa teva sinó dels que et manaven”. Així, a partir d’aquell moment va sorgir una gran amistat entre l’Alhajie i el seu veí. Aquesta experiència de perdó va servir a l’Alhajie per sentir-se comprès i estimat i li va donar forces per seguir amb l’esforç per canviar la seva vida.

Quan l’Alhajie va acabar l’escola secundària i va aprovar les proves d’accés a la universitat, va aconseguir una beca per anar a estudiar a Anglaterra. A Londres va cursar estudis d’infermeria i ara treballa en un hospital del Regne Unit. Està casat i té una filla.

Mommie, 17 anys

La Mommie va ser segrestada amb 11 anys a prop de Kambia, al nord de Sierra Leone. Quan va arribar al campament rebel va ser donada com a esclava sexual a un dels comandants principals, i des d’aleshores va treballar per a ell durant tot el dia. A la nit la noia havia de satisfer les seves necessitats sexuals.

Com a conseqüència dels abusos, la Mommie va quedar embarassada. Va arribar al centre Saint Michael l’any 2001 amb 15 anys i a punt de donar a llum al seu fill, a qui va batejar com a Mohamed. Al principi no semblava que acceptés el petit gaire bé, deia que quan el mirava li recordava tot l’horror que havia hagut de viure. És una situació molt comuna en moltes noies que van passar per experiències similars. Algunes fins i tot van perdre els fills acabats de néixer en accidents domèstics. Malgrat tot, la Mommie, com va passar amb moltes altres noies com ella, va anar acceptant a poc a poc el Mohamed. La Mommie va aprendre l’ofici de perruquera i va tornar al seu poblat, on gràcies a un petit microcrèdit va muntar el seu propi negoci. Amb els ingressos pot cuidar el seu fill i pagar-li l’educació. Noies com la Mommie han protagonitzat una petita revolució a les zones rurals de Sierra Leone: dones que treballen i es mantenen elles mateixes i les seves famílies sense necessitat de dependre d’un home. Això no agrada gaire a la gent gran, que les insulten perquè va en contra de la tradició. Però la majoria responen el mateix que la Mommie em va contestar un dia: “Els homes m’han fet patir molt des que era petita, i ara que jo sola puc mantenir el meu fill no em vull sotmetre a cap. Quan vull un nòvio, li truco i fem el que hem de fer, i després ell a casa seva i jo a casa meva”.