Videojocs, sí

PeriodistaL’altre dia se’m va presentar un pare espantat perquè el seu fill jugava a videojocs violents. Videojocs, cal dir-ho, que ell mateix li havia comprat (“Pare, és que tots els meus amics hi juguen”) i no sabia exactament de què anaven. “¿És bo, que el meu fill jugui a videojocs?”, em preguntava.

¿I jo ara què explico perquè em cregui? Per explicar-me, el millor és tirar d’altres referents culturals, que ja han passat per aquestes etapes i també s’havien demonitzat: la televisió havia de carregar-se el teatre, internet és un lloc on fabricar bombes, el rock’n’roll és la música dels perduts de la vida i si escoltes les lletres del revés sonen cants satànics... ¿Són certes, aquestes afirmacions? Només si agafem els exemples que volem per fer-nos a mida el nostre el relat de la por.

Per començar, una recomanació a tots els pares, mares, avis, àvies i docents: a les portades de tots els videojocs hi ha un codi numèric, el PEGI, que indica l’edat a partir de la qual aquell producte hauria de ser consumit. Però, com quan anem a veure una pel·lícula, aquest codi no te’n prohibeix el consum, sinó que és una orientació per saber el que tenim davant.

I ja sé que direu que compreu els videojocs que els vostres fills demanen, però és que, evidentment, els nens demanaran jugar sempre als “dels grans”. Igual que quan agafàvem un diccionari per primera vegada el que buscàvem era puta. A aquestes edats ens creiem més llestos que ningú. I potser ho érem, vistos els fets.

Una qüestió de responsabilitat

Donar un videojoc per a adults a un nen és com fer que el nostre fill llegeixi Charles Bukowski o miri una pel·lícula com American History X. Ho podem fer? Esclar. Però com a persones responsables hem de saber què estem fent, i potser veure què passa, i asseure’ns al seu costat per comentar la jugada i perquè els videojocs deixin de ser el cangur digital dels menuts. Que no siguin productes culturals adequats als més petits no els converteix en mals productes culturals.

Si ho fem bé i donem el videojoc indicat en el moment correcte, pot ser avantatjós. Arreu del món s’han fet estudis independents que demostren que jugar a videojocs té múltiples beneficis: des de la millora de la memòria fins a la millora de la lectura amb nens amb dislèxia, o fins i tot la de la capacitat de treballar en equip, una competència indispensable per al futur laboral de qualsevol persona. Per sort, hi ha videojocs per a totes les edats, des dels zero fins que ens fem grans. Tothom pot extreure el millor d’aquest mitjà si sap on buscar-ho.

I des d’aquí m’agradaria desmentir el mite que els videojocs aïllen, ja que actualment a la llista dels més venuts n’hi ha moltíssims que requereixen socialitzar, ja sigui amb amics o amb desconeguts, per poder-hi participar. I això ja ho han estudiat els científics, que diuen que és beneficiós.

Vinga va, i ja que hi som: en el tema de les addiccions només us puc dir que en 50 anys de vida dels videojocs no ens ha anat tan malament. I segons els experts, quan una persona (jove o adulta) està enganxada als videojocs és perquè hi ha un problema de fons molt més greu, com és el cas del bullying, maltractaments a casa, baixa autoestima, etc. Aquestes persones es refugien en els videojocs perquè és allà on es poden sentir lliures, on tenen la sensació de control que els hi falta al món real. ¿O no heu sentit a parlar dels videojocs que ajuden la gent amb traumes, fòbies o rehabilitacions? Perquè no ho he explicat, però el principal benefici dels videojocs, a part de divertir-nos, és transportar-nos a mons imaginaris i fer-nos fer coses que no sabíem que seriem capaços de fer.

Hem d’entendre els videojocs com a llibres o pel·lícules interactives, on no hi ha bons i dolents, sinó gent responsable i gent a qui li falta informació. ¿Falta gaire temps perquè ens culturitzem tots i abracem una de les indústries culturals més potents?