PRÒXIM ORIENT LA GUERRA PEL PODER REGIONAL

L’última batalla es lliura al tauler del Iemen

L’Aràbia Saudita, l’Iran i els Estats Units són els tres grans actors en aquesta nova guerra que sacseja una regió ja tensada

El 2011 bufaven aires democràtics al Iemen, però quatre anys després aquella brisa d’obertura s’ha convertit en un vendaval de guerra. El Iemen és avui el tauler d’un joc d’escacs on les potències regionals juguen i mouen les seves peces a conveniència i els incomptables actors locals són, un cop més, peons útils o porten a terme la seva particular batalla. Des de fa una setmana, una coalició àrab, capitanejada per l’Aràbia Saudita i secundada per nou estats més, bombardeja posicions dels rebels houthis, una minoria d’ascendència xiïta que controla bona part del país. L’objectiu confessat és tornar el poder al legítim president, Abd Rabbuh Mansur al-Hadi, que al gener va haver de fugir primer cap al sud del país i després a Riad davant de l’ofensiva houthi. No obstant, a ningú se li escapa l’estratègia dels saudites per reivindicar-se com a potència regional respecte al seu enemic acèrrim, l’Iran, amb el rerefons d’una confrontació sectària entre sunnites i xiïtes, respectivament. Els primers són la facció majoritària al món musulmà i a la regió, mentre que l’Iran és l’únic estat declarat oficialment xiïta i és el baluard per als seguidors que han donat suport als houthis.

Primavera marcida

Un país empobrit i castigat per guerres i violència sectària

Guerra sobre pobresa extrema. El Iemen és el país àrab més pobre, amb dos terços dels 25 milions d’habitants amb ingressos ínfims, castigats per anys de conflictes interns i violència sectària, fins al punt que el Banc Mundial el relega fins a la posició 154 dels 187 estats del món amb menys desenvolupament. En una regió on els petrodòlars han fundat monarquies, la franja iemenita no té recursos naturals, ni petroli ni aigua. Per contra, hi abunden fam, dictadures i corrupcions. Precisament, la Primavera Àrab es va endur el tirà Ali Abdul·lah Sàleh, que durant tres dècades havia manat amb mà de ferro les miques reconstruïdes resultat de la unificació del nord i del sud del país, que va donar lloc a partir del 1990 a l’actual República del Iemen.

Les revoltes populars van aconseguir fer fora el dictador però la transició no ha sigut mai completa. Al-Hadi va ser incapaç de posar d’acord totes les faccions -dividides per religió, ideologia o territori- per conduir un full de ruta que donés més autonomia a les regions i portés el país a una autèntica democràcia. Tan dèbil es va mostrar que, malgrat el suport de les potències occidentals, la minoria houthi, que havia inflamat la revolució democràtica contra Sàleh, es va anar fent forta, primer als territoris del nord i després a la capital, fins al punt que al gener va expulsar el president de Sanà en un episodi que alguns van titllar de cop d’estat. Els houthis són ara per ara lleials a Sàleh i han reclutat un gran nombre de soldats iemenites, és a dir, tenen armes i estratègia militar. D’altra banda, cal sumar-hi l’ajut que rebrien de l’Iran.

Dues potències

L’Aràbia Saudita i l’Iran, els grans actors de la regió

A l’Àràbia Saudita li va faltar temps per responsabilitzar Teheran del fracàs de la transició iemenita pel seu suposat suport als houthis, que van aprofitar el desgovern d’Al-Hadi per trencar la poca estructura d’estat que s’havia construït i aixecar-se en armes contra l’exèrcit.

Però els saudites tenen comptes pendents amb els houthis, com la ferida oberta de l’atemptat a Riad que el 2009 va acabar amb la vida d’un centenar dels seus militars.

S’ha parlat molt que el triangle entre l’Aràbia i l’Iran i el Iemen és la reconfirmació de la irreconciliable relació entre xiïtes -minoritaris en el món musulmà- i els sunnites. Quin paper juguen la religió o les diferències entre xiïtes i sunnites en aquesta nova guerra? Respon Itxaso Domínguez, analista de relacions internacionals: “És una guerra política, estratègica, que després utilitza l’islam per convèncer i justificar accions”. Al final, tant l’Iran com l’Aràbia Saudita tenen prioritats i càlculs propis en aquesta regió ja tensada per ella mateixa. Són dos estats teocràtics, poc amics dels drets humans, que busquen erigir-se com les grans potències regionals.

Els iranians no consideren els houthis “com uns dels seus, ja que practiquen un xiisme allunyat del seu i alhora tenen aliances amb Hamàs, que és sunnita”, raona Domínguez, que també subratlla que els saudites utilitzen el conflicte per donar un toc d’alerta a la seva pròpia minoria xiïta, concentrada a l’oest del país, precisament en terres de petroli. En aquest sentit, Riad avisa els seus xiïtes que si gosen sublevar-se, com han fet sovint, la resposta serà contundent. Un raonament que poden compartir la resta de països que s’han aliat amb els saudites.

Així, el Iemen és la peça sobre la qual dos estats rivals es juguen l’hegemonia regional. Per a Daniel Levy, de l’European Council on Foreign Relations, el nou monarca saudita ha posat per davant la tradicional enemistat amb els iranians i no ha parat fins a atreure exèrcits com el del Marroc, el Sudan i Egipte, amb qui torna a tenir sintonia després del parèntesi del govern dels Germans Musulmans.

El risc és que l’operació de l’Aràbia Saudita, batejada amb l’èpic nom de Tempesta Definitiva, és que empenyi l’Iran a intervenir-hi militarment, tot i que Teheran ha d’anar amb compte ara que ha arribat a un acord amb Occident per desempallegar-se de les sancions que estrenyen la seva economia a canvi de comprometre’s a una política nuclear amb finalitats pacífiques.

L’amic nord-americà

Washington teixeix aliances contradictòries

Precisament, l’acord nuclear signat amb l’Iran ha molestat, i molt, els saudites, perquè entenen que poden canviar els joc d’aliances a la regió, on Riad suposava fins ara una peça clau per als poderosos nord-americans. Washington, més enllà del suat discurs de preservar l’ordre democràtic establert amb Al-Hadi, no s’ha compromès a ajudar militarment els amics saudites. “El més probable és que acabi quedant-se amb una guerra freda entre saudites i iranians”, apunta Domínguez.

Als Estats Units, ara per ara, els interessa molt més que surti bé l’acord amb el règim dels aiatol·làs que involucrar-se en una guerra de conseqüències incertes. Per a l’administració Obama, la intervenció al Iemen s’adaptaria més a una microcirurgia, amb drones i forces especials sobre el terreny i l’ajuda als socis locals. Washington ha après la lliçó del cost de les guerres costoses de l’Iraq i l’Afganistan, i ara no es pot permetre tornar a enviar el seu exèrcit a l’ambient hostil del Pròxim Orient, segons informa Núria Ferragutcasas.

Tots contra el jihadisme

Els Estats Units, l’Iran i l’Aràbia Saudita coincideixen en un bàndol

Sovint la geopolítica se salta totes les aliances lògiques fins al punt que es formen parelles que per separat ballen melodies diferents. És el cas de l’Iraq, en què els Estats Units, l’Aràbia Saudita i l’Iran estan en el mateix bàndol en l’ofensiva contra l’Estat Islàmic, tot i que els iranians han rebutjat afegir-se a la coalició a Síria pel seu suport al règim de Baixar al-Assad.

La inestabilitat al Iemen també ha fet un clar guanyador, a banda dels houthis, que han tingut l’oportunitat d’aconseguir el poder. És el jihadisme representat per les sigles d’Al-Qaida, un organisme patrocinat de manera encoberta per l’elit i la monarquia saudita. La plataforma Open Democracy assenyala que aquests extremistes guanyen terreny al Iemen aprofitant-se del desgovern, però sobretot posen en perill la mateixa Aràbia Saudita, ja que comparteix amb el Iemen una extensa i porosa frontera per on circulen amb gairebé completa llibertat armes i milicians.

Més continguts de