Els russos que fugen del seu país per la guerra

Els ulls del món estan posats sobre els milions d’ucraïnesos que fugen de la brutal invasió russa. Però els russos també fugen del seu país a una velocitat segurament mai vista des de la caiguda de la Unió Soviètica. No s’escapen de les bombes estrangeres, sinó del seu govern. Els rumors sobre la imminent imposició de la llei marcial, el tancament de les fronteres, les lleves i el servei militar punitiu han atiat el pànic. Davant del tancament estatal de gairebé tots els mitjans independents amb cara i ulls que encara quedaven i l’anunci de duríssims càstigs per a qualsevol informació o crítica relacionada amb la guerra de Vladímir Putin a Ucraïna, milers o fins i tot centenars de milers de membres de la intel·lectualitat liberal i l’oposició política s’afanyen a abandonar el país.

Molts d’ells ja s’han dirigit a Geòrgia i Armènia, dues destinacions que no demanen visat i a les quals es pot accedir, ara que les companyies aèries russes estan prohibides a la major part de l’espai aeri occidental. N’hi ha que han anat a l’Àsia Central, on estan abarrotant els hotels del Kirguizistan i el Kazakhstan, o als països asiàtics i del Pròxim Orient que no demanen visat. Els que tenen la sort de tenir visats per a l’espai Schengen s’han afanyat a fugir cap a Occident amb cotxe i tren. Cada vegada hi ha menys rutes per escapar-se del país i, mentrestant, puja el preu dels bitllets d’avió. Un canal de les xarxes socials que dona assessorament sobre “l’emigració de Rússia cap al món lliure” ja té més de 100.000 membres. I es veu que algunes oficines de tramitació de passaports estan desbordades.

Borís Nikolski, professor de clàssiques, va parlar amb mi des de la capital armènia, Erevan, on ha fugit amb la seva família: “L’avió de Moscou a Erevan anava ple de gent que conec. Molts joves: el futur de Rússia abandona el país”. Nikolski em va dir que se n’ha anat perquè no vol que els seus fills es criïn en un clima de repressió: “M’enrecordo de l’època soviètica, però això és molt pitjor”. L’any passat van arrestar Nikolski i el seu fill en una de les manifestacions desencadenades arran de la tornada a Rússia del líder opositor Aleksei Navalni. Com a conseqüència, va perdre el seu lloc de treball a l’Escola Superior d’Economia de Moscou. Afirma que no tornarà al seu país fins que Putin no deixi el poder. Espera que el desastre de la guerra a Ucraïna provoqui la caiguda de l’actual president. “Tenim totes les nostres esperances posades en els ucraïnesos”, em va dir, i en un correu electrònic posterior va afegir: “Els demano perdó. La culpa del que ha passat és de tots nosaltres, tots els ciutadans de Rússia, i el fet que me n’hagi anat no m’exonera d’aquesta responsabilitat”.

Molts dels russos contraris a la guerra amb qui he parlat aquestes dues últimes setmanes s’estan plantejant, com Nikolski, el tema de la responsabilitat col·lectiva. Creuen que l’intent d’eliminar Ucraïna com a nació sobirana exigeix una resposta internacional contundent, també amb sancions econòmiques, tot i que aquestes mesures, destinades a pressionar un govern perquè canviï de comportament, provoquen danys col·laterals en els ciutadans. Però és una realitat innegable que aquestes sancions també els han posat les coses més difícils als que volen fugir. Com obtenir criptomoneda és un tema de conversa freqüent entre els russos que tenen l’esperança de deixar el país, sobretot ara que Visa i Mastercard han suspès les operacions amb les targetes bancàries russes. En una crida pública de fa pocs dies, un grup de russos contraris a la guerra demanava que s’anul·lés aquesta mesura: “Imagineu-vos que no podeu llogar un lloc per dormir, que no podeu reservar un bitllet. No pots viure i no te’n pots anar”.

Tot i que els EUA i Europa disposen d’eines limitades per ajudar els dissidents a l’interior del territori rus, sí que poden controlar com reben els que aconsegueixen fugir-ne. De la mateixa manera que Occident, amb tota la raó, rep amb els braços oberts els refugiats ucraïnesos, també ha d’acceptar els russos contraris al règim de Putin i ajudar-los a continuar la seva tasca opositora des de l’estranger.

Als anys 70, el dissident i lingüista soviètic Ígor Meltxuk va escriure que qui no volgués donar suport al règim soviètic només tenia dues possibilitats: anar a la presó o emigrar. En aquella època, als dissidents només els autoritzaven a sortir del país amb un visat especial i una irrisòria suma d’efectiu a la butxaca. Arribaven a nous països, on descobrien que els testimonis físics de la seva vida passada es reduïen a un grapat de possessions. L’exili acostumava a ser difícil des del punt de vist afectiu i econòmic, com els dels refugiats i dissidents de qualsevol país. Però els dissidents i intel·lectuals soviètics més prestigiosos generalment eren rebuts amb entusiasme als Estats Units i a l’Europa occidental.

L’exili soviètic

En alguns casos, un dels principals motius per emigrar era compartir les experiències i les perspectives dels dissidents soviètics amb el món exterior. El poeta i erudit Tomas Venclova, fundador del Grup Hèlsinki de Lituània, el primer grup defensor dels drets humans en aquest país bàltic a l’època soviètica, es va veure obligat a abandonar l’URSS el 1977. Segons Yasha Klots, especialista en literatura d’emigrats soviètics i exalumne de Venclova a Yale, la seva condició de portaveu dels dissidents que integraven el Grup de Hèlsinki “era el que justificava la seva emigració” des d’una perspectiva moral. Venclova va dur a terme aquesta missió amb gran èxit, però, segons el que em va explicar Klots, això no hauria sigut possible si les publicacions i les institucions nord-americanes no li haguessin donat l’oportunitat d’expressar-se públicament. Com ell em va dir: “Els Estats Units acostumaven a fer tot els possibles per facilitar aquesta oposició, si més no fora de Rússia”. La pregunta ara és si els Estats Units i l’Europa occidental oferiran un suport semblant als nous emigrats dissidents russos en un moment crític de la història.

Encara no ha passat un mes i la situació evoluciona amb celeritat, però els nous emigrats no esperen ser rebuts per Occident amb tanta cordialitat com els seus predecessors soviètics. Ja abans de la invasió d’Ucraïna per part de Putin hi havia dissidents russos que entraven il·legalment als Estats Units des de Mèxic. A molts d’aquests emigrats els agradaria més anar a parar als Estats Units o Europa, però segurament es quedaran als antics estats soviètics, com a mínim en el futur immediat, per qüestions de visat. Aquestes destinacions també tenen les seves pròpies complicacions. A Geòrgia, que el 2008 es va enfrontar a Rússia en una guerra i que, com és fàcil d’entendre, està molt preocupada per la possibilitat d’un altre atac, de vegades els veïns es neguen a llogar apartaments als nouvinguts russos i els han expressat mostres d’hostilitat al carrer.

Molts ucraïnesos, així com alguns europeus i nord-americans (com ara un exambaixador dels Estats Units a Rússia, Michael McFaul), han afirmat a les xarxes socials que la ciutadania russa no ha fet prou per impedir l’agressió de Putin. Les companyies de ballet russes han vist com els cancel·laven les gires només perquè són estatals, no per les opinions individuals dels ballarins. Les universitats nord-americanes i europees estan suspenent la col·laboració i els actes conjunts amb institucions i acadèmics russos, tot i que estan inundades de peticions de llocs de treball provinents de professors universitaris que han fugit de Rússia o esperen fer-ho. Els novaiorquesos han expressat la seva indignació amb Putin abocant ampolles de vodka, tot i que moltes de les marques més populars no es produeixen a Rússia, i boicotejant els restaurants russos, encara que de vegades els propietaris no són russos. Aquests boicots privats han contribuït a propagar entre els russos acabats d’exiliar la por a convertir-se en pàries per raó de la seva nacionalitat.

Com em va dir Maria Stepànova, una destacada poeta russa: “La culpabilització col·lectiva és una via fàcil per canalitzar la ràbia”. Però l’impuls de castigar els russos a causa de la seva identitat nacional és un error. Stepànova em va explicar que el que mou molts emigrants és un sentiment d’autèntica indignació moral, la sensació que l’emigració és l’única via que els queda per a la protesta política: “És que no volen ni respirar l’aire d’aquí. Volen tallar tots els lligams amb el seu país... Estan disposats a córrer el risc d’arruïnar-se la vida per aquest sentiment de repugnància”.

L’autoritarisme de Rússia no ha parat d’intensificar-se des del 2011, quan molts milers de persones van sortir al carrer per protestar contra el frau electoral d’aquell mateix any i exigir la llibertat dels presos polítics. Aquestes manifestacions, entre les més multitudinàries des dels anys 90, van disparar la por de Putin, que des de feia temps temia que a Rússia es visqués una “revolució de colors” prodemocràtica, com la Revolució Taronja que va tenir lloc a Ucraïna el 2004.

Com a resposta, el govern de Putin va eliminar pràcticament el dret a les manifestacions de protesta, mentre perseguia els polítics de l’oposició. La premsa independent, les ONG i els activistes estan ara en el punt de mira per mitjà d’una llei contra els “agents estrangers”. Molts periodistes i dissidents ja havien abandonat el país abans de la invasió russa d’Ucraïna, sovint perquè estaven en perill imminent d’arrest sota acusacions falses.

Ara qui s’atreveixi a dir la veritat sobre la guerra s’enfronta a una repressió mai vista des de la caiguda de la Unió Soviètica. Milers de russos encara són arrestats a les manifestacions contra la guerra i n’hi ha que estan decidits a quedar-se a Rússia per lluitar contra el govern. Però l’espai per a la protesta és cada vegada més reduït.

Molts dels que s’afanyen a deixar el país pertanyen a la petita minoria de russos que han participat en les manifestacions d’aquests últims anys. La guerra salvatge de Putin contra Ucraïna i la consegüent repressió interna estan buidant el seu imperi neorús dels lliurepensadors i moviments d’oposició que encara li queden. És probable que el resultat sigui una Rússia més homogènia ideològicament, encara amb menys accés a mitjans de comunicació que diguin la veritat i amb menys canals per a la resistència política; una Rússia privada -per arrest, assassinat o emigració- de moltes de les seves figures opositores més crítiques i valentes.

Ievguènia Baltatàrova, una periodista independent buriata d’Ulan-Udé (Sibèria), va parlar amb mi des del Kazakhstan. Quan va escriure sobre la guerra al seu canal de Telegram, quinze agents del govern es van presentar a escorcollar casa seva, li van confiscar les seves possessions i les dels seus pares i el seu nebot. “La maquinària propagandística ha funcionat”, explica. “Ara tenen manifestacions amb la nova esvàstica”: la “Z”, que s’ha convertit en el símbol de les manifestacions a favor de la guerra promogudes pel govern, en què es veuen joves que branden els punys i coregen consignes pro-Putin.

Alguns no poden marxar

Però n’hi ha que no se’n poden anar, per molt que vulguin. A Moscou vaig parlar amb una dona que estava desesperada per fugir: l’havien arrestat en una manifestació i volia criar la seva família en pau. Però el pare dels seus fills s’ha negat a donar-li l’autorització per abandonar el país. “Creu que a Rússia hi ha seguretat”, va dir amb amargor.

El poeta de Sant Petersburg Aleksei Porvin em va explicar que no era realista pensar que li donarien un passaport, perquè els serveis de migració estaven molt desbordats. A més, per motius de salut, familiars i econòmics, la possibilitat d’emigrar d’una manera immediata quedava totalment exclosa. Com ell mateix em va escriure en un correu electrònic: “És difícil abandonar Rússia en aquest moment tan catastròfic, quan està caient més baix que mai en la història mundial. O sigui que em quedaré aquí i observaré tota aquesta decadència des de dintre”. Vistes les noves lleis, segurament tindrà molt poques opcions per publicar la seva obra per una via legal.

Molts em van dir que ara només era possible fer plans amb uns quants dies d’antelació. Per a ells, la invasió d’Ucraïna per part de Putin marca una clara ruptura amb el passat, la fi de tot el que han conegut fins ara. Els han embargat el futur. Si volen contribuir a adreçar el rumb de la història russa, els Estats Units i Europa han d’oferir a l’oposició russa a l’exili un altre futur, com van fer en el passat amb els dissidents soviètics.