Anys setanta, un 'baby boom' molt especial

LleidaLa dècada dels setanta va ser una època de molts canvis a la societat catalana. En aquell context d’alliberament polític i social, una de les revolucions més silencioses va ser la d’aquelles famílies que tenien un infant amb alguna discapacitat psíquica. Subnormals, retardats, disminuïts, tarats, incapacitats, invàlids i minusvàlids. Eren temps en què no hi havia eufemismes per descriure una càrrega familiar, no sols física, sinó també emocional. Eren temps en què tots aquells amb alguna discapacitat psíquica estaven amagats a les cases, allunyats de les mirades i dels prejudicis d’una societat encara molt immadura.

Fins que van dir prou. “Hi havia unes ganes terribles de progrés”, recorda Angelina Roure, una mare que va participar l’any 1975 en la creació d’Acudam a Mollerussa. “Érem molt joves, volíem canvis, un moment en què vam plantar una llavor de noves perspectives per a un país més democràtic”, descriu Roure, que va acabar presidint l’associació entre els anys 2012 i 2021.

El cas d’Acudam és mimètic al d’una desena d’entitats de Ponent que van néixer pràcticament al mateix moment. Fins aleshores, a tota la demarcació de Lleida hi havia dos únics emplaçaments per al col·lectiu de persones amb discapacitat: un al centre dels Germans de Sant Joan de Déu (a Almacelles) i l'altre a la fundació Aspros (a Sudanell). Hi acudien usuaris de tot l'estat espanyol i hi havia llargues llistes d'espera.

¿Què va fer que a un grapat de municipis allunyats (de Solsona a Lleida, passant per Juneda, Mollerussa, Tàrrega i la Seu d’Urgell) es posessin d’acord per crear entitats tan semblants i pràcticament inèdites gairebé a la vegada?

En tots els casos, l'origen va venir de les mateixes famílies. “Per una casualitat, les famílies ens vam trobar i ens vam adonar de la injustícia que patíem”, recorda Angelina Roure. Van ser uns inicis matussers, unes entitats noves que buscaven sortides desesperades per a un col·lectiu amagat durant massa dècades. “No anàvem amb sabata ni espardenya, caminàvem descalços!”, descriu Roure.

Eren uns primers anys de ressorgiment molt mancats d’ajudes públiques. Els fundadors van adonar-se que s’havien d’espavilar sols. Val a dir que els serveis socials, entesos com una competència de l'administració pública, són d’una implantació relativament recent a Espanya i en aquells anys finals del franquisme eren gestionats directament pel Serem (Servicio de Recuperación y Rehabilitación de Minusválidos Físicos y Psíquicos), un organisme creat pel govern espanyol l'any 1970, procedent de l'Asociación Nacional de Inválidos Civiles (ANIC). No és fins a la Constitució del 1978 que s’estableix un model d’estat de les autonomies que va fer possible el desenvolupament dels serveis socials a Catalunya i un traspàs progressiu de les seves competències.

I en aquest context, les famílies fundadores van trobar l’inesperat suport de la societat civil. L’Associació Alba, que també celebra enguany el 50 aniversari de la seva escola, és un clar exemple d’aquesta mobilització veïnal. “La societat targarina era en aquells anys setanta molt compromesa, fins a l’extrem que la meitat dels nostres socis fundacionals eren persones sense cap familiar amb discapacitats”, explica Maite Trepat, directora des de fa trenta anys de l’Associació Alba. De fet, el primer president d’aquesta entitat va ser Josep Maria Prat Esqué, que tampoc tenia cap familiar amb discapacitat.

“Aquest és un dels nostres grans èxits –afegeix Roure, d’Acudam– abans hi havia una altra actitud entre la ciutadania, es volien canviar les coses, es volia fer justícia”.

També l’any 1975 va iniciar el seu camí Shalom, l’associació que es constituiria oficialment el 1979 i que després esdevindria l’actual Fundació Ilersis. De la mà de catorze famílies lleidatanes, el seu objectiu era oferir una sortida laboral a joves amb discapacitat intel·lectual. De fet, va néixer per donar continuïtat al centre l’Esperança, obert des dels anys seixanta i que havia estat la primera escola d’educació especial de tota la demarcació.

L’actual president d’Ilersis és l’exalcalde de la ciutat Antoni Siurana, especialment vinculat amb l’entitat i molt sensible amb el col·lectiu. “Lleida va viure un gran moviment als anys setanta en què les famílies començaven a treure de casa el que fins a aquell moment era una vergonya personal”, recorda Siurana.

Teresa Benet, una de les fundadores de Shalom, atribueix el baby-boom d'aquestes entitats a “la gran riquesa associacionista que sempre ha tingut Catalunya” i a la necessitat d’oferir una atenció pròxima al col·lectiu. “S’havia d’evitar el desarrelament de les famílies, era un moment en què calia aixecar estructures d’atenció als drets a cadascun dels territoris”, explica Benet.

El model d’Aspros

Una altra espurna que va encendre el boom associatiu lleidatà va ser la Fundació Aspros. Va iniciar la seva activitat l’any 1962, i va esdevenir una entitat pionera a tot l’estat espanyol en el camp de l’atenció directa a persones amb discapacitat intel·lectual. Entre els seus fundadors hi havia el pedagog Joan Escolar, que va ser precisament un dels grans impulsors de les entitats que sorgirien a la resta de la província deu anys després.

Ho corrobora el també psicòleg Josep Maria Solé, qui va ser director de Talma de Juneda durant més de trenta anys: “Joan Escolar va ser l’incitador, un emissari a Lleida del govern central amb molta experiència en el muntatge de centres i serveis de suport”, relata Solé. Escolar, mort el desembre del 2023, va ser l’impulsor d’una nova filosofia d’atenció de les persones. “Va ser decisiu i la principal causa que sortíssim tots a la vegada”, explica Solé.

L’experiència d’Aspros va ser determinant per després estendre aquest nou plantejament a les diferents comarques. “Les persones amb discapacitat hi eren, els tenien dins les cases, i alguns feien el que podien a les escoles convencionals, però va sorgir la necessitat d’unir-se i organitzar-se”, conclou Solé.

El paraigua eclesiàstic

La targarina Alba Franquesa, estudiant d’Humanitats de la UAB, descriu en el seu treball final de grau que les noves entitats “sorgeixen en la Transició democràtica i, anteriorment, era un àmbit més o menys cobert per l’assistència i l’acció social gairebé sempre associada ideològicament a la beneficència”.

De fet, moltes de les entitats d’aquella època van sorgir sota l’aixopluc de l’Església, encara molt compromesa amb aquelles activitats socials que l’administració no atenia. L’Olivera de Vallbona de les Monges, que va néixer el 1974 com a centre de treball, va començar la seva aventura quan un grup de persones, “amb el pare escolapi Josep Maria Segura al capdavant, es van instal·lar al poble amb la idea de crear una comunitat de vida i treball”, expliquen portaveus del que ara és una cooperativa de vi i oli ecològics.

Talma de Juneda, que l’any vinent celebra també el seu mig segle d’història, va començar la seva activitat amb el nom d’Apromi i també té uns orígens religiosos. Va arrencar en unes sales de l'anomenat Col·legi Religiós, mentre que l’escola Alba ho va fer amb el suport d'un tal mossèn Josep Garriga, i va acollir els seus primers cinc alumnes a les antigues aules del Carmel.

El seguici de commemoracions d’associacions lleidatanes continuarà l’any vinent amb els 50 anys d’Amisol de Solsona i Claror de la Seu d’Urgell, totes dues vinculades també a aquests primers anys de beneficència catòlica. Amisol ho va fer sota el paraigua de Càritas i el seu primer pas va ser la creació d’un taller d’Iniciació Productiva. L’Ajuntament de Solsona va cedir un local a l’edifici dels Escolapis on es va arrencar amb sis usuaris i sota el nom de Nou Camí. Per la seva part, Claror de la Seu d’Urgell va fundar-se com a taller de la mà d’un grup de persones provinents de la parròquia de Sant Ot.

Pel que fa a Aspamis de Torrefarrera (1977), la seva creació va ser més aviat fruit de l’obstinació d’un únic empresari lleidatà. Josep Maria Serveto, fundador d’una coneguda empresa de transports i amb una filla amb discapacitat. Ell va ser l’instigador d’una entitat que trobaria en un antic convent de Torrefarrera la ubicació ideal per obrir una residència per a aquelles persones amb un alt grau de discapacitat. “Serveto era una persona molt inquieta, un creador que, quan tenia una cosa al cap, no parava fins a aconseguir-la”, recorda l’actual gerent del que ara és una fundació, Pilar Pons. “Es va crear també per la inquietud i preocupació d’un grup de pares i mares que volien donar resposta a les carències i necessitats que es feien patents”, afegeix Pons.

Objectius inassolits

Al llarg dels últims cinquanta anys s'han anat creant a Lleida més entitats d'ajuda a les persones amb discapacitat. Fins i tot l'any 1992 es va constituir ALLEM, una federació que les uneix i les coordina. Però la majoria dels seus responsables asseguren que encara queden per assolir part de les reivindicacions més històriques. Una d'elles és la integració plena del col·lectiu dins la societat, però la més important és encara el suport limitat de l'administració pública. "Entenem que vivim uns moments molt complicats, però encara sofrim moltes dificultats per accedir a les ajudes", denuncia Angelina Roure. "Encara hi ha moltes coses ancorades, cal més sensibilitat", afegeix Teresa Benet. I és que una de les grans crítiques és que gran part dels fons públics que alimenten el suport institucional provinguin directament de Madrid.