Sols a l’habitació. Amb el cor trencat. Per un desengany amorós. O bé per la traïció d’un amic. Allò que el vent no s’endugué perquè pesava massa ni el temps curà perquè dolia en excés. No es tractava de cridar l’atenció, sinó de cridar en silenci, i això només era possible en la solitud de les nostres cambres, on un sol fil de llum que s’escolava per les escletxes d’una persiana mal tancada mirava d’explicar-nos que quan una onada es mor immediatament en neix una altra. Un bri d’esperança que aleshores ens resultava insuficient, quasi anecdòtic, perquè el vertigen era el mateix si miràvem cap amunt o cap avall. De sobte, despertàvem i posàvem un disc, un dels discs que ens han vist créixer, i les cançons començaven a sonar. Unes cançons que no ens demanaven res més que ser escoltades. Amb un ritme que es compassava amb el nostre cor per, junts, crear una banda sonora que passaríem a associar per sempre més a aquell instant, aquell estat d’ànim i, sobretot, aquelles persones que ens havien dut fins a l’instant i l’estat d’ànim en qüestió. I entre tanta música, per fi, vam trobar la nostra veu.
Encara ara em passa, i és que quan escolto els discs que em van acompanyar quan el temps de lleure em permetia vagarejar entre els meus pensaments, tinc la sensació que recupero la veu, no solament per corejar-les a pulmó lliure, també per recordar qui soc i per què. Són les cançons que mai ens han fallat. Són les cançons que ens entenen sigui quina sigui la dèria que atabala les nostres neurones, per molt incomprensible que esdevingui. I són les cançons que ens faran costat fins i tot quan ens mereixem no tenir ningú al nostre costat. Quan tothom ens ha abandonat, elles romanen amb nosaltres, recordant-nos que després d’una pandèmia sempre arribarà la vacuna que ens porti de nou als boscos, les platges i el mar on, al voltant d’una foguera, tornaran a sonar els acords d’unes penes que ja no ens fan tanta pena.
I avui torno a viatjar amb els ulls tancats gràcies a unes cançons en què m’erigeixo en el protagonista absolut de totes les històries amb final feliç. Perquè a diferència de les persones, les cançons no menteixen mai. I si ens xiuxiuegen a cau d’orella que la nostra vida és un miracle, no ens quedarà més remei que creure’ns-ho.
