Ignasi Servià: “Davant les sequeres, l’agricultura serà de regadiu o no serà”

LleidaConsultor en temes relacionats amb el regadiu i secretari de la Comissió de l’Aigua del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, el lleidatà Ignasi Servià porta tota una carrera col·laborant amb administracions i comunitats de regants en projectes de desenvolupament rural. Considera fonamental conscienciar sobre una bona gestió de l’aigua en un escenari de crisi climàtica, tema principal del seu blog al portal iAgua on té publicats prop de 500 articles.

El cabal dels rius s'ha incrementat amb les pluges i amb l’obertura de les preses. On va a parar tota aquesta aigua?

Som en un any que ha plogut molt, en què no hi ha tanta demanda d'aigua directa i, per tant, tota aquesta aigua va cap al mar. Això farà aportacions al delta de l’Ebre, però jo penso que una bona part d’aquesta aigua l'estem perdent per no tenir prou infraestructures de regulació.

Però el Delta també necessita aigua, no?

És evident que el Delta necessita aigua, però el que necessita sobretot són sediments. Amb les avingudes, baixa aigua, però no sempre sediments, que molt sovint es queden a les centrals, a les preses, no és fàcil remoure’ls i fer-los baixar aigües avall.

Un dels elements de debat és l'embasament de l’Albagés, encara pendent d’omplir-se per un informe de seguretat que no està acabat. Estem perdent una oportunitat?

Penso que sí. La meva teoria és que el canvi climàtic va de gestionar extrems i, davant això, és important tenir a punt aquestes obres de regulació, que ens defensaran quan tinguem inundacions o bé sequeres. Totes aquelles infraestructures que s'hagin construït les hem de fer servir. Recordo haver visitat l'embasament de l’Albagés, finalitzat ja fa deu anys, però encara no s'ha posat en càrrega. Com més aviat s'hi pugui posar, molt millor.

¿No s'està fent una política excessivament antropocèntrica sobre la gestió de l’aigua? Quina prioritat tenen la resta d’espècies del nostre ecosistema?

Alguns defensen que no hi hauria d'haver embasaments per donar continuïtat fluvial. Però si l’any 2023 no haguéssim tingut embassaments, no hi hauria hagut cabal per als rius. S'ha de trobar un equilibri, perquè els embasaments també poden ajudar a abastir la població, a part de proveir aigua per a altres usos com la indústria, l’agricultura i l’activitat dels data centers.

En relació als usos de l’aigua. Qui té prioritats quan hi hagi noves restriccions? Sembla que l’agricultura es troba a la cua en la política actual enfront d’altres sectors com el recreatiu o l’industrial.

Catalunya s'ha quedat endarrerida en la modernització dels regadius. Aquesta modernització és absolutament necessària per a quan hàgim de donar aigua en moments de restriccions. El volum de l’aigua per a l'agricultura és important i, sí, semblen molt altes aquestes restriccions del 80% per al sector, però és que pot ser que no tinguem prou aigua per a tothom.

La pagesia ha de ser de regadiu?

El reg ha de ser sostenible i, si no hi ha aigua, ens haurem d’adaptar a la seva disponibilitat. L'any 2023, a la zona del Penedès es va perdre la verema i Freixenet va haver d’acomiadar molta gent. En aquest escenari amb episodis de sequera, l'agricultura serà de regadiu o no serà. En aquells moments que no tinguem aigua en forma de pluja, hem de donar aigua en forma de reg.

Per tant, el secà està condemnat?

Estem en un any en què s'obtindran unes produccions de secà espectaculars, però no son les habituals. Les collites bones al secà venen cada sis o vuit anys. No es pot tenir estabilitat ni ser competitiu d’aquesta manera.

¿Els organismes que gestionen l’aigua al nostre territori (l’ACA i la CHE) estan fent bé la seva feina?

He de reconèixer que han guanyat en transparència. Penso que no se’ls poxt criticar que no hagin compartit la informació. Els organismes de conca cada cop són més participatius.

Però els regants del Canal d’Urgell han mostrat la seva oposició al pla hidrològic de la CHE perquè preveu força reduccions en la seva dotació.

Jo vaig signar el pla director de modernització del Canal d'Urgell l’any 2005. Han passat vint anys i, exceptuant alguna col·lectivitat, pràcticament no s'ha avançat. És important que d'una vegada comencem a caminar en la modernització del Canal d'Urgell. Evidentment que no es farà ni en cinc ni en deu anys, i assumeixo que es necessiten mantenir els seus regs tradicionals. Però cal avançar.

En una darrera comissió parlamentària es va abordar aquest procés de modernització. Quina conclusió en treu?

Una de les coses que s’hi van evidenciar és la gran diferència d'inversió que hi ha entre Osca i Lleida. Aquí, encara ens trobem per sobre del 43% en regs per inundació. Allà, l’han reduït fins a un 23%. Tenim un problema. Hem d'anar avançant en les concentracions i les transformacions al mateix ritme (o més ràpid) amb què ho està fent el canvi climàtic.

A l’Aragó hi creuen més que aquí?

Han invertit molt en infraestructures, però també han donat protagonisme a les comunitats de regants perquè puguin licitar directament les obres. Hi ha petits municipis que han adjudicat projectes de fins a 50 milions d’euros! Aquí a Catalunya és difícil de veure, això.

Què ens manca?

Cultura de regadiu al llarg i ample de tota la població urbana. Un exemple. Jo no he sentit mai dir als cuiners més influents tot el que aporta el regadiu en la gastronomia. És important que expliquem com estem produint aliments i com la pagesia gestiona el territori, perquè el regadiu també pot ajudar a controlar fenòmens com els incendis forestals.

Estem parlant del futur d’un país.

Lleida s’hi juga molt, en això, i la gent potser no n'és prou conscient. Parlo amb molts polítics i molta gent del sector i, quan t’escolten, fan cara de preocupats, però després no acaben de caminar.

¿Aquesta política de modernització, de digitalització i de concentracions de terra està afavorint que les grans empreses entrin al sector en detriment dels petits productors?

Sovint comparteixo el cas de la modernització de l’horta vella de Torres de Segre. Van aturar la concentració parcel·lària per les dificultats que tenien. Què va passar? Doncs, quan van arribar les màquines a fer les obres del reg i van començar a vendre’s les parcel·les més petites. Moltes eren propietat de persones grans, sense continuïtat. Si no hi ha explotacions competitives, no hi haurà modernització.

I això, qui ho paga?

Hem d’entendre la modernització com una qüestió de país. Parteixo de l’enfocament One Water en la gestió de l’aigua. Al final, tots plegats tenim una sola aigua i, en condicions de sequera, encara queda més clar. Si cada cop tenim més dessaladores o més aigua regenerada, farem que l’aigua sigui més cara sense haver estudiat prèviament els costos de la modernització de regadius. Hem de tenir la ment més oberta per aconseguir la solució menys cara.