“És com si m’haguessin arrencat un tros de mi”

LleidaTrini Porta, una veïna de 52 anys de Montoliu de Segarra, viu sola amb un gos i dos gats. El passat mes de gener va perdre sobtadament el Cupi, un podenc que va adoptar de la gossera de Cervera fa deu anys. Una malaltia hepàtica irreversible va obligar-la a sacrificar-lo per tal d’evitar-li més patiments. El buit que li ha deixat encara està ben viu. No té gens de pudor en comparar aquesta pèrdua amb la d’una persona. “A mi m'ha marxat un membre de la meva família i això molta gent no ho entén”, admet Porta.

Ella és una de les pacients d’un dels únics centres de salut mental de Lleida que ofereix ajuda psicològica específica per gestionar el dol pels animals de companyia. Segons Judith López, una de les poques professionals que s’encarreguen d’aquesta atenció psicològica específica, la pèrdua d’una mascota no té cap diferència neurològica amb la d’una persona estimada. “El dolor arriba per una pèrdua d'una connexió emocional”, explica López. “Neix la necessitat de fer alguna cosa que reguli aquest dolor i, si no es resol, el sistema nerviós queda bloquejat i, amb el temps, es transforma en un estrès posttraumàtic”, conclou López.

“Amb els pocs dies que fa que vaig perdre el meu gos, tinc aquí al pit una cosa que és com si m'haguessin arrencat un tros de mi –confessa Porta–, és un sentiment superfort”. Es dona la circumstància que Trini Porta és també veterinària, una activitat que precisament presenta un risc de suïcidi quatre vegades superior a la mitjana de la població, segons adverteix la Fundació Galatea (entitat creada l'any 2001 pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya per vetllar pel benestar dels sanitaris). “Hem de posar sobre la taula la importància de l’educació en la mort”, reclama Judith López que considera necessària la incorporació d’aquest tema a les escoles. “La vida té regles de joc molt bàsiques que tampoc ens ensenyen i una és que en el moment que neix una vida, per defecte, hi haurà una mort”, conclou la psicòloga.

Un dels recursos que té la Trini Porta per gestionar el seu dolor és parlar obertament de la mort del Cupi. Però ella reconeix que no ho pot fer amb tothom. “Malgrat tot, la gent comença a perdre la por de parlar-ne”, afegeix la seva psicòloga. El dol per l’animal és difícil de gestionar perquè molts no el reconeixen (inclosa l’administració) i, fins i tot, els mateixos afectats no en són conscients. “El patiment i l'estrès que portem dins fan que s’elevin els nivells de cortisol en sang i això produeix conseqüències tant físiques com psicològiques”, relata Judith López, que adverteix que aquests primers símptomes orgànics solen aparèixer abans d'un quadre greu de depressió. “La mort d’un gos s’ha d'afrontar com qualsevol altra pèrdua”, defensa López.

En qualsevol cas, la presència d’una consulta especialitzada en aquest dol a Lleida demostra una demanda cada cop més creixent. No en va, la societat catalana està vivint un punt d’inflexió demogràfic. Segons dades de l’Idescat, el 2024 van néixer 53.793 nadons, mentre que el cens d’animals de companyia va registrar 109.755 inscripcions. En aquest sentit, cal destacar que una bona part dels propietaris de gossos i gats són persones vulnerables (gent gran o amb alguna discapacitat) o simplement viuen soles i necessiten companyia. En tots aquests casos, el dolor per la pèrdua de l’animal s’aguditza.