Montse Robles: “Cal que el personal d’obstetrícia estigui format en dol per no causar més dolor”

LleidaNi l’amor ni el dolor hi entenen de setmanes. Uns pares que perden l’infant que esperen l’estimen igual que s’estima qualsevol fill. Amb tot, en aquests casos el dol està socialment més desautoritzat i el sistema menys preparat per abordar-lo. En parla amb absoluta franquesa l’experta en dol Montse Robles, considerada una autoritat en la matèria.

Si bé cada vegada es parla més del dol perinatal, lamenta que la societat està encallada en aquest tema. ¿Continua sent tabú?

Sí, portem deu anys reivindicant la visibilització d’aquest dol. Vull començar a parlar d’una nova realitat: de com ajuden als pares les fotografies de família que es fan amb els nadons morts, dels beneficis de la lactància en dol i la donació de llet, de la possibilitat de deixar que els pares passin unes hores amb el fill abans d’acomiadar-se’n, com fan en alguns països més avançats, mitjançant bressols freds. Quan el nadó mor, tothom té pressa perquè els pares se n’acomiadin. Sovint en menys de dotze hores les famílies s’han de fer a la idea que l’infant no és viu, parir-lo i acomiadar-se’n, i el cervell humà no està capacitat per assumir-ho en tan poc temps. Per això la presa de decisions de pressa i corrents pot tenir conseqüències en el dol posterior.

¿Estan preparats la majoria de professionals d’obstetrícia?

Rotundament no. Ho veig des de dins. Molts estan sensibilitzats, però el mateix sistema no facilita que es formin, perquè el dol només és un procés adaptatiu i no una patologia, i per això no se’n parla en profunditat. I quan els toca un cas no estan còmodes. A mi no m’incomoda el plor de les famílies i sé reaccionar davant la pena dels altres. El que no pot ser és que una llevadora, per exemple, li digui a una mare que ha perdut una criatura a la setmana 37 i encara està de postpart que ha de fer una carta de comiat. Això és iatrogènia professional. Cal estar ben format per no causar més dolor. Quan es tracten famílies en dol cal tenir clares tres coses: no pots tenir pressa i animar les persones a sortir del seu estat, res del que recomanis pot afegir més dolor a la família i cal estar a l’aguait de les guies de bones praxis i les actualitzacions. Personal ben format i actualitzat és garantia de qualitat del dol posterior.

Canvis en la legislació hi ajudarien...

Exacte. La mare ha de poder tenir la baixa si la criatura neix morta amb menys de 180 dies de gestació. També hauria de tenir dret a la baixa el pare. Igualment, els fills morts s’han de poder registrar al llibre de família. Un dels objectius de la recentment creada Fedup, Federació Espanyola del Dol Gestacional, Perinatal i Neonatal, és aconseguir canviar les lleis en aquest sentit.

I a Catalunya, què reclama al departament de Salut?

Cal que es consensuïn i s’unifiquin els protocols, perquè cada hospital va a la seva, i que s’atengui la dimensió emocional. Si no es pot disposar d’un psicòleg perinatal, que almenys es faci formació a tot el personal, perquè l’acompanyament, que és immediat, el pot fer qualsevol professional sanitari. Als hospitals cal habilitar una habitació específica de comiats, que sigui neutra, sense canviador o fotos de nadons. Igualment, demanem que es faci un treball conjunt amb les associacions de famílies com a pacients experts. El protocol hauria de facilitar que pares i mares sortissin de l’hospital amb informació de les associacions de dol perinatal que hi ha al seu entorn. També seria important que al capdavant dels protocols o comissions hi hagués sempre experts en dol, cosa que a Lleida no passa.

Com a membre de l’equip Komorebi Duelo, és coautora d’una guia per a qui pateix una pèrdua en temps de covid. Què hem après durant el darrer any i mig quant al dol?

Hem après que la mort pot entrar a casa en qualsevol moment, no només a la del veí. Tot i això, després de parlar-ne tant, continua sent tabú. També ha servit per adonar-nos que cal humanitzar les cures i atendre millor la part emocional, per exemple amb musicoteràpia i teràpies alternatives. Així mateix, els professionals ens hem adonat que les famílies agraeixen que el suport que els donem en moments de comiat sigui de persona a persona, no tant des de darrere la bata blanca. Apropar-nos sense por ens fa veure que no és tan difícil. Tenim oportunitats per fer aquests processos més humans.