La Barceloneta: així es viu al barri més gentrificat de l'Estat

BarcelonaÉs dijous al matí. El barri de la Barceloneta es desperta a poc a poc entre persianes que s'aixequen, estibadors uniformats que fan el cafè en un bar, el mercat que ja funciona i les caixes de peix que s'amunteguen a la llotja. El repartidor de butà, que ha aparcat a l'entrada del carrer Pescadors, fa de despertador fent sonar les bombones a cops de martell, per si algú l'ha de reposar. Aquesta setmana, aquests carrers han ocupat els titulars de tots els mitjans perquè la Barceloneta ja és el barri més gentrificat de tot l'Estat, segons l'últim estudi del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Quan se'ls pregunta per aquesta qüestió, la majoria dels veïns no reaccionen estranyats: "Ja fa temps que això de la gentrificació aquí està descontrolat", coincideixen resignats. L'ARA ha visitat el barri per parlar amb els veïns –els nous i els de tota la vida– i comprovar de primera mà com es pot continuar vivint en un barri on la maquinària del sistema tendeix a expulsar-te.

Un primer cop d'ull ràpid ja fa evident aquesta tendència. El barri pescador està situat entre la platja, l'Hotel W, i el Palau de Mar, ara reconvertit en un hub tecnològic internacional. A les dues artèries principals del barri, el passeig Joan de Borbó i el carrer Pepe Rubianes, els pocs comerços de tota la vida queden ben amagats, entre restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs, de mòbils i de productes i llavors de cànnabis. També hi ha persianes abaixades. A l'estanc, dues de les botigueres conversen a la porta perquè algú hi ha entrat i s'ha endut un producte sense pagar. "Hauries hagut de sortir corrents darrere seu", li retreu una a l'altra.

A la Barceloneta hi viuen gairebé 15.000 persones, i la renda per càpita mitjana dels ciutadans ronda els 14.100 euros anuals, segons l'Idescat. És a dir, ingressen la meitat que els veïns d'altres barris, com Sarrià o Sant Gervasi. Una de les veïnes de tota la vida és Núria González. Com molts altres, ella viu en un dels famosos "quart de pis", els apartaments de 28 metres quadrats que són molt comuns en aquest barri. "Nosaltres, els que hem viscut aquí tota la vida, hi estem acostumats. Ara hi visc sola, però abans hi vivia amb els meus dos fills; i abans amb els meus pares!", explica entre orgullosa i divertida.

La Núria ha viscut en primera persona, i la seva família, l'impacte que la gentrificació té en l'habitatge. En els últims anys molts pisos s'han venut i s'han posat de lloguer de temporada "a preus altíssims", diu. "Fan pagar fins a 1.300 euros al mes per un pis com el meu". Al seu edifici en té diversos. "Són veïns que estan de pas; canvien constantment i no fan cap esforç per conèixer la resta. De vegades són estudiants que s'ajunten i fan xivarri. Arribarà el dia que ja no coneixeré ningú i no tindré xarxa ni tampoc sabré a qui demanar ajuda si em passa alguna cosa", reflexiona.

La Núria explica que els seus fills ja han marxat del barri per la pressió dels preus. Quan se'ls va acabar el lloguer "no van trobar res i van marxar a viure fora de Barcelona". Els joves estan marxant, perquè els pisos són petits o inassumibles de preu i, a més, molts també tenen por o expressen que no volen criar els fills en aquest entorn ja. Fa molta pena", lamenta la Núria.

Quan diu "aquest entorn" es refereix al carrer. I als comerços impersonals que han copat el barri. "A la Barceloneta la vida sempre s'ha fet al carrer, i ara no tenim ni tintoreries, ni drogueries, ni molts comerços bàsics que no eren només botigues, sinó que també eren un espai de convivència i socialització –reivindica–. Vols veure què implica perdre les botigues de barri? Doncs ves a veure la Montse, a la botiga Les Ocasions".

Li fem cas. De camí cap allà, però, al girar pel carrer Miquel Pedrola i Alegre –que els veïns de tota la vida encara anomenen el carrer Churruca, per la seva nomenclatura antiga–, ens topem amb la Maribel, que crida de lluny la Pilar. "Com tens el peu?", li pregunta. "Doncs aquesta tarda he de tornar perquè me'l curin", li respon l'altra. La Maribel té 75 anys i també es defineix com una veïna "de tota la vida". L'acompanyem un tros del seu recorregut, ha quedat amb el seu marit per passejar "i prendre el solet". "Aquest barri ha canviat molt, en tots els sentits –explica–. Abans era un barri molt familiar, però ara hi ha moltíssima gent, la majoria estrangers, i molts turistes". Diu que viure a la Barceloneta és molt "bonic" però també hi ha "molts problemes". Ella en destaca el soroll que fan els turistes de nit i la inseguretat. "Al meu marit li van intentar estirar una cadena del coll i va caure a terra. Es va fer un bon cop al cap", diu.

Viure a la Barceloneta és "bonic", "preciós", "és viure al costat de la platja" i "és viure en comunitat". Aquests són alguns dels adjectius que hi posen els mateixos veïns. Malgrat això, la frase mai acaba aquí. Tots continuen amb un però: "És impossible", "és un infern", "és soroll constant", "és malviure", afegeixen.

De les barques de pescadors als iots

Arribem a la botiga Les Ocasions, on hi ha la Montse. És una botiga de roba i tèxtils de la llar, però també un punt de trobada veïnal. Mentre xerrem amb ella arriba el Joaquín. Li porta unes llums de Nadal que li ha arreglat. "Espero que et durin", diu, i s'afegeix a la conversa. El Joaquín diu que ja no queden moltes botigues com aquesta. "Alguns bars, com La Cova Fumada, l'Electricitat o Can Ramonet, la rellotgeria Cánovas i poca cosa més", expliquen fent un recompte ràpid. La seva conversa gira entorn de tots els establiments que també tenen previst tancar. "Qué pena –diu fluixet el Joaquín– Total, per què? En el seu lloc hi posaran una d'aquestes de mòbils que d'aquí a dos dies tancarà i n'obriran una altra. Horroroso". En aquest moment entra la Beatriz a la botiga. Ve a saludar, només, i se suma a la conversa. "Saps que en aquell carrer tenim cinc botigues de cànnabis? Com pot ser que els donin llicència a tantes, en tan poc espai?", es pregunta. "Resumint, aquí ara el que hi ha és turisme d'alcohol i drogues", etziba la Montse.

Tots tres veïns es pregunten, amb nostàlgia, per què cap polític no es preocupa de mantenir l'essència del barri. La Núria aventura una resposta: "Jo crec que estan deixant que el barri es degradi perquè així els poderosos, els empresaris, els inversors, se'l podran quedar i fer-se'l a mida, amb un piset a tocar de la platja, on tindran amarrats els seus iots". Abans de marxar encara entra una altra veïna a la botiga: "Reina, oi que em deixes seure a descansar? Vaig camí a casa i ja no m'aguanten els peus". I el Joaquín li prepara una cadira. "Això és fer comunitat i teixit veïnal", conclou la Núria.

Els veïns relaten que el primer canvi fort va arribar amb les obres prèvies als Jocs Olímpics del 92. "Però allò ens va anar bé", conclouen. Ara, en canvi, asseguren que "els últims deu anys, el barri s'ha degradat". Suzanne Jorquera és una de les veïnes activistes del barri. Ella i la seva germana Esther, juntament amb la Núria i altres veïnes, han alçat la veu més d'una vegada a través de les associacions com L'Òstia per reivindicar l'essència del seu barri i plantar cara a projectes com el de la Copa Amèrica o l'arribada de fons voltor. "El problema més gran que tenim és el relleu de població que hi ha. Tenim grans corporacions i famílies burgeses catalanes que venen els pisos a gent d'alt poder adquisitiu del nord global, amb contractes de temporada, a persones que només volen venir per fer-se una foto a Instagram", etziba.

Per a la Suzanne, viure al barri s'ha tornat insostenible per massa motius. "Estan acabant amb la comunitat i el veïnat, amb un barri obrer, pescador, treballador de tota la vida". "A mi, hi ha propietaris que m'han arribat a dir: «No et pensis que llogarem els pisos als quinquis de la Barceloneta»", explica aquesta veïna indignada.

Pressió immobiliària, pressió turística, relleu poblacional i destrucció del teixit comercial. Són els problemes de fons que apareixen en tots els debats. I a la superfície, embolicant encara més la convivència, hi ha la delinqüència, fruit del desgast social i de la falta de comunicació. La majoria dels comerciants nouvinguts no volen fer declaracions. "El negoci no és meu" o "Vine quan torni l'amo", són algunes de les respostes que més utilitzen per evitar la conversa amb periodistes. Es defineixen com a treballadors i, només alguns també admeten ser veïns del barri.

La Núria resumeix molt clarament els tres grans grups de veïns: els locals, els immigrants que regenten supermercats o botigues de souvenirs i els estrangers més adinerats que "venen a viure l'experiència Barcelona". I diu que no es relacionen entre ells. "Els primers prou feina deuen tenir a tirar endavant i els altres, els més rics que tenen la vida resolta, tampoc fan cap esforç per establir vincles; perquè estan de pas –diu aquesta veïna–. L'equilibri és molt delicat. Estem entre la necessitat que hi hagi negoci al barri, que hi hagi veïns, que hi hagi feina i alhora que no perdem l'essència".