Es deia Bolet. Acabat de néixer, era abandonat en un contenidor d’escombraries amb la resta dels seus germans. Per sort, algun benefactor va dur-los immediatament a una protectora d’animals, on els seus voluntaris van provar que fossin alletats per una mare que havia acabat de donar a llum. Va acceptar els sis germans, però un d’ells no va sobreviure a un mes de novembre fred i plujós. El Bolet, un dels supervivents, cabia al palmell de les meves mans.
Quan vam recollir el Bolet de la protectora, ens van assegurar que aquell animaló, que aleshores no aixecava un pam de terra, ens canviaria la vida. I així ha estat. Onze anys i mig després soc més sociable, més afectuós, menys hipocondríac i, fins i tot, menys maniàtic. No m’importava recollir la seva merda, de la mateixa manera que a ell no li importava escoltar pacientment les meves [merdes]. No m’importava que les seves aspres llepades em donessin la benvinguda a un nova jornada, de la mateixa manera que a ell no li importava que l’esquitxés amb les meves llàgrimes quan les desgràcies de la vida sobrepassaven les gràcies. Ni m’importava passar calor quan pujava al llit i se’m recargolava entre les cames en plena canícula estival, de la mateixa manera que a ell tampoc no li importava passar fred quan li demanava que pugés al llit en plena gebrada hivernal per escalfar-me els peus.
Asseguren que amos i mascotes s’acaben assemblant, però no és el cas, perquè jo no era l’amo de ningú i el Bolet no era la mascota de ningú, només érem dos companys de vida que ens fèiem costat mentre vèiem passar els dies (i les seves nits) amb els mateixos ulls. Malauradament, el Bolet va marxar fa dues setmanes. I ara m’adono que el dol animal és tan dur com qualsevol altre dol. Però vivim en una societat que no reconeix la mort d’un gos com un dol vertader; es tracta d’un dol invisibilitzat, fins i tot desautoritzat. Un consell: no sobrecarregueu les vostres espatlles amb el que us diguin els qui no us entenen, perquè no esteu bojos, no esteu tocats del bolet, no sentiu res del que us hagueu d’avergonyir. I si necessiteu aprofundir en el tema, us recomano el llibre Diario de un duelo animal: aprendiendo a vivir sin ti de Cristina Cuesta, psicòloga especialitzada en aquest tipus de dols. Perquè no esteu sols, som molts els tocats del bolet. I també els que ens hem quedat tocats pel Bolet. Gràcies per donar-nos tant i no demanar-nos res a canvi, gràcies per donar-nos dies i, també, instants, però gràcies sobretot per donar-nos tota una vida al teu costat. Perquè la família és per sempre. Com tu.
