L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Quin hauria de ser el motiu per aprovar l'amnistia?'

És impossible analitzar l’actualitat sense tenir present que després del sanguinari atac perpetrat per Hamàs sobre Israel, amb assassinats, segrestos i violacions de civils, ha començat la resposta d’Israel sobre la franja de Gaza, a la qual ha tancat l’aixeta de l’aigua, el subministrament d'electricitat i l’aprovisionament de menjar, i la retòrica justificativa no pot ser més horrible: el ministre de Defensa d'Israel diu que fan això perquè els palestins de Gaza són “animals humans”. La deshumanització de l’altra, pràctica totalitària, és el primer pas de més horrors. 

Dretes i esquerres de tot el món han corregut a arrenglerar-se. I, amb tot, jueus i filoisraelians no s’estan de dir que el primer ministre Netanyahu i el seu govern amb fanàtics religiosos i supremacistes jueus ha estat una invitació a la guerra a Hamàs que, al seu torn, embolcalla de resposta a la indignitat el que en bon part és l’objectiu de mantenir la seva hegemonia entre els palestins.

Al costat d’aquesta guerra qualsevol altra qüestió sembla menor, però allò que ens afecta més de prop no ho és mai, de menor. 

Avui, Sumar presentarà a Barcelona la seva idea sobre l’amnistia. Dic “la seva idea” perquè primer semblava que havia de presentar el seu projecte, i ahir va rebaixar les expectatives al nivell de “reflexió acadèmica”. Ja els dèiem ahir que a Junts la veien en general correcta, i de fet, vint-i-quatre hores més tard, Toni Comín ha dit a Catalunya Ràdio que és una “bona proposta, plena d’elements útils, un camí que el PSOE ha d’acabar transitant”. 

El cert és que el rellotge corre: falten una mica més de sis setmanes perquè s’acabi el termini per a la investidura de Sánchez si el candidat vol evitar unes noves eleccions, i ja som a l’hora de veritat. Què ha de dir la llei, a qui afecta i a qui no (que tan important és qui beneficia com qui en queda a fora) i sobretot, per què es fa, quins són els motius per promulgar-la. Semblaria que hi ha dues línies discursives: que digui que la llei d’amnistia s'aprova per reparar les injustícies comeses per l’Estat (amb el que representaria de correcció del que va fer govern, la policia, la judicatura) o que es fa per recuperar la convivència entre catalans (amb el que té d’exoneració de l’Estat) O totes dues coses. Segons el que digui, toparà amb els socialistes i amb els independentistes, i el PSOE no hi podrà donar suport. 

En el fons, la llei dirà què va ser el Procés, qui el va guanyar, si l’estat espanyol es va passar amb la seva resposta o hi tenia tot el dret. Curiosament, l’amnistia (en grec vol dir oblidar) convida a oblidar però fixarà per sempre, en una llei, què va ser el Procés i aquí, l’estat i l’independentisme volen sortir ben retratats. Per tant, a la discussió jurídica i política en què estem se n’hi afegeix una altra de dimensió històrica, gairebé psicològica. És complicat, però com diu Jaume Asens, aquí l’important no és com queden les parts en la foto, sinó que passi el filtre del Tribunal Constitucional. Si no, no hi haurà llei. 

Mentrestant, i parlant d’història:

Elionor, la princesa hereva de la Corona espanyola, va jurar una bandera que no era constitucional, no tenia l’escut de la Corona d’Aragó ni el de Navarra. “Per tradició”, diuen a l’exèrcit. Ja es veu que això de l’ús estricte de símbols constitucionals va per barris.

I ahir, Jordi Pujol i Felip Puig es van fer retratar tot fent un cafè en una terrassa a Barcelona. Villarejo va dir que Puig havia facilitat a l’Estat informació sobre líders independentistes i sobre els Pujol (Puig va tenir una relació estreta amb el fill gran de Pujol). El president Pujol, amb la foto, va voler donar per esvaït qualsevol dubte de confiança en Puig.

Bon dia.