DIETARI. Els problemes d'identitat del PSC són tan vells com el mateix partit, nascut d'una doble renúncia i de la suma d'elements tan diversos com la societat catalana de 1977. Llegint Testimoni de càrrec, l'interessantíssim dietari de Joaquim Nadal, s'arriba a la conclusió que el socialisme català ha fet moltes coses bones, especialment en l'àmbit municipal, però ha fracassat en el seu intent d'esdevenir una alternativa nacional d'esquerres al pujolisme. El 1980, quan CiU va conquerir la Generalitat, el PSC va actuar amb despit, tractant l'autonomia com una cosa aliena; la seva actitud mesella amb la LOAPA ho va confirmar. Dos anys després va eclosionar el PSOE de González i la sucursalització mental va ser inevitable. Nadal li va suggerir a Narcís Serra que optés a la presidència de la Generalitat. "Quim -li va respondre-, com vols que em deixi seduir per la idea d'anar a ballar sardanes a la plaça de Sant Jaume si he sobrevolat l'acadèmia de West Point en helicòpter amb el secretari de Defensa dels Estats Units?" (pàg. 32).
ROMA. És cert que la tradició catalanista del partit va subsistir, que l'aliança amb el PSOE era percebuda tot just com un mal necessari per a gent com Raimon Obiols. Nadal explica que, anant al seu primer congrés del PSOE, Obiols li va dir que no n'esperés gaire: "Ja saps què diuen, Roma veduta, fede perduta " (pag.138). La dialèctica PSC-PSOE va permetre que el partit eludís temptacions lerrouxistes i defensés amb fermesa la normalització del català. Però el PSOE no només acceptava aquest sacrifici menor, sinó que en treia profit. En cas contrari no hauria mantingut la seva solidesa a la Catalunya no metropolitana, i no hauria pogut obtenir victòries tan clares en les successives eleccions generals, presentant-se com l'únic fre a l'anticatalanisme del PP. És difícil dir qui està més en deute: si el PSC respecte al PSOE o a l'inrevés. En qualsevol cas, aquesta aliança posava un topall al pedigree catalanista del partit. I quan CiU va esdevenir aliat del PSOE a Madrid, les possibilitats que un socialista presidís la Generalitat es van reduir al mínim.
EL PODER. Tot canvia quan el pujolisme recula i el PP obté el poder a Madrid. Maragall decideix que vol ser president de la Generalitat i, quan finalment el socialisme català entra triomfant al palau de la plaça de Sant Jaume -i no plaça de Sant Jordi, com en deia Josep Borrell (pàg.146), sempre ignorant de la política domèstica -, al PSC li passa com a qualsevol partit de govern: vol tot el poder possible per a les institucions que administra. Inimaginable un episodi com el de la LOAPA; ara els socialistes catalans volen que la Generalitat sigui forta. Nadal ho intenta i topa amb Magdalena Álvarez, que li provoca "exasperació i desesperació" (p.558). Finalment, empès pel seu soci independentista, el PSC tira endavant una reforma de l'Estatut que, a més de resultar un fiasco, treu moltes benes dels ulls, porta Catalunya a la majoria d'edat i posa de manifest que ja no s'hi val a fer la viu-viu. El país canvia de forma decisiva, i el partit que va néixer de la doble renúncia es troba en un atzucac. Nadal viu el moment actual amb esperit crític però amb una crida vehement a no renegar del passat. Certament, esborrar les aportacions del PSC seria una injustícia; però llegint el dietari de Nadal, on hi ha molta feina feta, però també una constant atmosfera de frustració, s'aprecia amb claredat que la Catalunya actual necessita algú que la interpreti millor de com ho ha fet el PSC.
