ARA farem un concert
Els Amics de les Arts tanquen al Palau de la Música la celebració del quart aniversari del diari
BarcelonaQuan va néixer l’ARA, el 28 de novembre del 2010, Els Amics de les Arts ja duien una pila de mesos arreplegant públic. Estaven fent els concerts de presentació de Bed & Breakfast (2009). Aquella gira va culminar el febrer del 2011 al Palau de la Música. Aleshores l’escenari modernista era nou per a Dani Alegret, Eduard Costa, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué. Ahir ja era un vell conegut, i així el van tractar, amb la confiança que només dediques a qui ja fa molt de temps de coneixes. També el públic que va omplir el Palau de la Música era com de la família, gent que segueix el grup de fa temps, tot i que n’hi havia que tot just han superat la majoria d’edat i d’altres que segurament ja eren avis.
El concert dels Amics de les Arts s’havia previst com a colofó festiu d’una llarga jornada de celebració. Després que Antoni Bassas donés la benvinguda al públic, i d’un parlament compartit amb Carles Capdevila, l’actuació va començar amb els llums apagats i un llarg aplaudiment i el vers que diu “només d’entrar hi ha sempre el dinosaure”. Uns compassos més endavant, alguns ja picaven de mans, un dels sons inequívocs que indiquen que dalt de l’escenari hi són Els Amics de les Arts. La interpretació de Museu d’Història Natural va ser el primer pas d’un concert que va seguir amb Corredor de fons, amb l’orgue Hammond posant l’embranzida final. És a dir, el mateix ordre en què comença l’últim disc de la banda, Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (2014).
El quart Palau
Tot seguit, Joan Enric Barceló va explicar “un petit secret”: “És el nostre quart concert al Palau”. I, esclar, ho va lligar amb el quart aniversari de l’ARA, un diari que Els Amics de les Arts van descriure fent un joc amb el nom d’altres diaris. Per exemple, van dir que és un diari a “ La Vanguardia de les tecnologies”, que “explica El País ”, que “no pretén tenir La Razón ”, entre d’altres mencions.
Com és habitual en els concerts del grup, les cançons es van alternar amb comèdia. Primer Ferran Piqué va demanar disculpes perquè s’havia llevat amb poca veu, i per tant cantaria menys. Després, i abans de cantar amb el públic El mite de Prometeu, van fer una llista amb les millors cinc excuses que han rebut quan els ha deixat una dona en els gairebé deu anys de vida del grup. El rànquing l’encapçala la següent: “Com més et conec més m’adono que m’agraden les dones, Ferran”. Empàtics de mena, quan van acabar Monsieur Cousteau, Dani Alegret, també amb la veu a punt de trencar-se, va demanar l’ajuda del públic per fer “un cel dins del Palau” amb els mòbils. Era el moment d’interpretar L’hivern (que la van abduir), alè acústic il·luminat per centenars de llums telefòniques. Sense pausa, van seguir remenant el repertori de l’últim disc amb Apunto Shakespeare, conduïda per la secció rítmica formada pel baixista Pol Cruells i el bateria Ramon Aragall, fins al crescendo dels versos finals, en què ressona la veu del bard anglès: “Els valents sucumbeixen a la mort un cop només / i els covards, senyor, moren constantment”.
El ritme dels concerts d’Els Amics de les Arts sempre és peculiar, i ahir, no cal dir-ho, van relaxar el tempo i es van permetre llargs interludis, això sí, sempre intentant implicar-hi el públic. “Aneu-vos pensant molt seriosament si voleu pujar a l’escenari del Palau de la Música a ballar”, van dir abans de fer broma sobre les habilitats dansaires de cada membre del grup, portant la ironia cap a l’humor blanc. “Nosaltres no ballarem perquè si algú surt a ballar el deixaríem en ridícul”, van advertir, i tot seguit tres parelles d’espectadors van pujar per ballar mentre ells cantaven, sí, M’he aficionat al ball.
La recta final del xou va pujar de temperatura. Quan va sonar Jean-Luc, el públic del Palau ja estava dret, i així es va quedar per cantar 4-3-3. Era el moment Bed & Breakfast, la cita amb les peces que van contribuir a construir el fenomen Amics de les Arts. Es van acomiadar tornant al present amb Preferia no fer-ho. Amb prou feines havia passat una hora i quart. Lògicament, encara faltava el bis, i aquí els músics van ser generosos, estirant l’actuació amb cançons com L’home que dobla en Bruce Willis, La merda se’ns menja, Ja no ens passa o El matrimoni Arnolfini, en tot moment obtenint la resposta entusiasta del públic, que va cantar com una coral Louisiana o els camps de cotó.
