Viatge sentimental a l'euro: de milionaris a mileuristes
BARCELONAAla televisió -que encara no era de pantalla plana-, la periodista de TV3 Núria Bacardit, que tres mesos abans havia estat la cara dels atemptats de l'11-S, acomiadava l'any 2001 des del santuari de Núria. Quan tot just havia acabat de sonar l'última campanada, els caixers automàtics ja estaven preparats per dispensar els primers euros. Estrenàvem any, el 2002, però també moneda. I ciutadans com Montse Petit, que tenia 24 anys, frisaven per tenir els primers euros a la mà. Per això, aquella nit de Cap d'Any, ella i la seva família arribaven puntualment al caixer després de la mitjanit. "Era la novetat i volíem començar junts la nova etapa d'una Europa amb moneda única. Ens feia gràcia tocar els nous bitllets i vam guardar pessetes de record. El meu pare ens va donar 5.000 pessetes per anar a canviar-les al banc", recorda. En poques hores, el 80% dels caixers ja entregaven la nova divisa. Com cada Cap d'Any, les línies de telèfon es col·lapsaven amb trucades i SMS. La Montse potser els rebia a un Nokia 3310, el mòbil més popular de llavors, quan encara no s'havien popularitzat els smartphones .
Es palpava la il·lusió per pagar la primera copa -encara érem més de cubates que de gintònics- o fer la primera compra en euros. I això que durant setmanes les oficines bancàries ja havien distribuït bossetes amb les noves monedes perquè la gent s'hi familiaritzés. A més, entre l'1 de gener i l'1 de març del 2002 van coexistir l'euro i la pesseta per facilitar la transició. Però tant és. Els primers dies es van formar cues de gent a caixes i bancs per canviar pessetes per euros. Alguns fins i tot van obrir l'1 de gener. L'elevada demanda va desbordar les oficines bancàries. "La gent venia amb guardioles, i quadrar la caixa, que abans era 10 minuts, és va convertir en una feina complicada. Vam generar tant de metall que la caixa forta es va quedar petita i les pessetes les vam guardar en armaris", recorda Carolina Sánchez, que era subdirectora d'una oficina de Caixa Catalunya de les d'abans de les fusions, canvis de nom i reconversió en bancs.
Durant les primeres setmanes, les llibretes d'estalvi, les factures i l'etiquetatge dels productes mostraven el preu en les dues monedes. "Es va generar molta confiança amb el client, que demanava que li apuntessis en un paper els diners que tenia perquè no ho sabia", recorda Sánchez.
¿Pisos a 300.000 euros o a 50 milions de pessetes? Encara ara hi ha gent que per a les grans xifres continua pensant en pessetes. Tothom anava amunt i avall amb calculadores per fer les conversions i va començar a aflorar el diner negre, que s'anava canviant a poc a poc.
La impaciència per tenir euros a la butxaca era tal que en tres setmanes les transaccions ja es feien en euros i el 28 de febrer, quan va finalitzar el termini de convivència de les dues monedes, ja s'havien canviat més del 85% de les pessetes.
Immigració, atur i terrorisme
El 2002 el començàvem amb el record, encara fresc, dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York. Encara faltaria un any perquè el llavors president dels EUA, George W. Bush, declarés la guerra a l'Iraq. En canvi, ja havien arribat les tropes nord-americanes a l'Afganistan. I el principal objectiu dels EUA, Ossama bin Laden, continuava sense aparèixer. Amb el seu nom es van batejar els bitllets de 500 euros, que també eren cars de veure. En nom de la seguretat, ens va canviar per sempre la manera de viatjar en avió. L'unilateralisme de Bush comptava amb un aliat fidel: el president espanyol, José Maria Aznar. Al cinema triomfava Los lunes al sol , potser perquè l'atur era, amb la immigració i el terrorisme, una de les principals preocupacions dels ciutadans.
El debat de la immigració s'instal·lava a Europa. A l'encara Catalunya de Jordi Pujol, els estrangers representaven el 2002 un 5,87% de la població. En la dècada següent la xifra es doblaria amb l'arribada d'un milió d'immigrants. I mentrestant Artur Mas, llavors conseller en cap, agafava el relleu del postpujolisme. El 2002 l'acabaríem amb els judicis d'Olot i de L'Oca i amb el pitjor desastre ecològic a Espanya: el vessament del petrolier Prestige a la costa gallega i els tristament cèlebres "filets de plastilina" de Rajoy. Al carrer, la gent protestava contra el transvasament de l'Ebre i contra la globalització, a la televisió triomfava Operación Triunfo i a les ràdios, l' Aserejé de les Ketchup. Una ment meravellosa guanyava els Oscars, i Los otros , els Goya. Marc i Maria eren els noms més posats i internet tot just començava a ser tan comú com el telèfon o la televisió.
Un sopar de duro
El 2002 és també l'any que vam deixar de tenir milions al banc: estalviar un milió de pessetes era assumible però el milió d'euros (166.386.000 pessetes) està fora de l'abast de la majoria. Amb l'euro van perdre sentit expressions com no val ni un duro o sopar de duro i es preparava el terreny per a l'aparició de neologismes com mileurista . Paral·lelament a l'euro, una generació de joves s'incorporava al mercat laboral i molts acabarien la dècada amb sous mileuristes. Com Ana Rey. Als 22 anys compartia pis i feia pràctiques per 400 euros. Deu anys després treballa de freelance i es veu obligada a tenir companys de pis perquè cobra mil euros. "Traduït a pessetes (166.386) sembla molt però no ho és perquè els preus han pujat moltíssim", diu.
A poc a poc, l'esclat d'eufòria per l'euro va deixar pas a les queixes perquè els preus s'havien disparat. "Els preus no canvien, només canvia la moneda", deia a la tele una presentadora anomenada Letizia Ortiz, avui princesa d'Astúries. Al principi, com que no es tenia al cap l'equivalència de preus, la sensació era que els productes s'havien abaratit. "La gent deixava propines de 50 cèntims com si fossin 50 pessetes, sense saber-ne el valor real", diu Miguel Ángel Fraile, secretari general de la Confederació de Comerç de Catalunya.
Però de seguida els preus es van arrodonir a l'alça, una pràctica que ja no ens va abandonar. Una família fictícia, els Garcia, protagonitzaven una campanya institucional i insistien que 60 cèntims eren 100 pessetes. Però ningú en va fer cas. Es va instal·lar la falsa paritat de 100 pessetes igual a un euro. I el cafè va passar a costar un euro, un 66% més, i les botigues de tot a 100 es van convertir en tot a un euro .
Ara un menú no baixa dels 9 euros, que dit així no sembla gaire però són quasi 1.500 pessetes. Teresa Picazo posa com a exemple la seva economia familiar. "Abans, amb 5.000 pessetes passàvem tota la setmana cinc persones. Ara que a casa només som el meu home i jo, amb 30 euros no en tenim per gaire", diu. Només cal fer un cop d'ull a la cistella de la compra. Fa deu anys una barra de pa costava 45 pessetes i ara uns 50 cèntims (83 ptes.) i el litre d'oli d'oliva ha passat de 385 pessetes a 2,67 euros (444 ptes.).
Miquel Carrodé i Lluís Cabrera fan una pausa a mig matí per fer un cafè i fumar un cigarret. Ara al carrer. Encara són capaços de comparar preus: el tabac ha passat de les 340 pessetes als 4 euros (665 ptes.). El Lluís, llavors un adolescent de 15 anys, es va gastar els primers euros per veure El senyor dels anells . El preu mitjà d'una entrada de cinema era de poc més de 4 euros. Ara en val 8,70. La doctora en economia M. Lluïsa Solé no ho atribueix a l'euro: "No crec que hi hagi hagut un augment de preus més enllà del que estipula el mercat". Amb els primers euros també arribaven els primers intents de picaresca per colar pessetes i monedes estrangeres. Per pura necessitat, els comerciants van ser dels primers a adaptar-s'hi. Van fer cursets i van haver de canviar les caixes registradores, ja que les mides de les noves monedes eren diferents. Les persones cegues van haver d'aprendre en poc temps les noves textures i relleus. El Mario i la Carme, que passen dels 90 i recorden fins i tot el ral, mantenen intacta la lucidesa: "Els preus es van igualar a Europa però els sous no. Ha estat una estafa". Segons dades de l'INE, el sou mitjà a Espanya el 2002 era de 19.802 euros, i el 2009, de 22.511 euros. Ha pujat poc més d'un 13,9%. I el sou mínim ha pujat dels 433 euros fins als 641 euros. Els preus, en canvi, han pujat un 48%.
No tot ha estat negatiu. El Lluís destaca que amb l'euro és "més fàcil viatjar per Europa": no cal canviar de moneda. El 2002, l'Any Gaudí va contribuir a convertir Barcelona en capital turística de primer ordre. Van començar a entrar diners fàcils d'Europa i es creava la bombolla immobiliària.
Hi ha una generació de nens, com Arnau Lorenzo, de 9 anys, que no sap el que és estar sense un duro perquè no va conèixer la pesseta. És la mateixa generació que pensa que el Barça sempre ha guanyat Lligues. En la temporada 2001-2002, el Barça de Reixach quedava quart i el diari francès L'Equipe no incloïa cap jugador del Barça en el seu onze ideal. Ara n'hi ha sis. Per l'Arnau, allò és tan llunyà com la pesseta: "És aquella moneda antiga que hi havia abans, oi?"
