La publicació de l’enquesta de l’EPA del segon trimestre va permetre al govern espanyol treure pit en matèria econòmica i d’ocupació (creixement de l’economia en un 3% anual i de l’ocupació en un 2,27%). Fátima Báñez reconeixia, però, implícitament, que aquest creixement s’havia produït, en part, a costa dels treballadors (“és el moment que la pujada de salaris a Espanya es compassi al ritme de creixement de l'ocupació”, 'Expansión', 4 de juliol). Aquest agost, en canvi, ens ha proporcionat un seguit de notícies que emmarquen millor aquests creixements. El 'Diari de Tarragona' (6 d’agost) incidia en “el drama de l’atur juvenil” i mostrava com entre el 2008 i el 2016 la població ocupada de 16 a 29 anys a les comarques de Tarragona havia passat de 85.600 a 42.100. El mateix diari el 10 d’agost dedicava el tema del dia a la concentració de riquesa a la demarcació, com a efecte de la crisi. I l’ARA titulava, el dia 12, “Espanya, una fàbrica de 'ninis'”, fent-se ressò de les dades recents de l’Eurostat segons les quals l’Estat és el segon país de la UE on més s’han incrementat els joves que ni estudien ni treballen.
Per a tothom és evident que no n’hi ha prou de poder dir que es creen llocs de treball, cal que aquests llocs de treball siguin efectivament dignes i permetin que les persones, totes les persones, puguin desenvolupar el seu projecte vital. La proliferació d’ofertes de treball temporal de molt baixa remuneració, amb contractes fins i tot diaris, no representa cap camí de desenvolupament com a societat, més aviat sembla una variant del segle XXI de l’esclavatge: no ha de ser admissible que una persona que treballa i que fa dignament la seva feina durant una jornada laboral completa estigui per sota del llindar de la pobresa.
Espanya no ha paït gens bé aquesta crisi global: s’han incrementat molt les desigualtats en la distribució de la riquesa –el coeficient de Gini ha passat de 31,9 el 2007 a 34,5 el 2016, mentre que en el global de la UE ha passat de 30,0 a 30,8– i en la distribució de les retribucions pel treball –el quocient entre el decil 9 i el decil 1 en retribucions ha passat de 5,5 el 2005 a 6,6 el 2012– i s’ha precaritzat excessivament el mercat laboral. No només cal, com reconeix la ministra, fer créixer els salaris, sinó que cal prendre mesures per repartir millor la riquesa que, efectivament, existeix amb un sistema fiscal més just i rigorós i, sobretot, fomentar el creixement d’ocupació de qualitat, més intensiva en coneixement.
