PRÀCTICAMENT TOTHOM es queixa que no té prou temps. És una de les plagues del món modern. A l’estiu disposem d’una mica més de temps gràcies a les vacances o les jornades intensives (amb l’excepció dels que treballen en el sector turístic i de serveis), però una oreneta no fa estiu -valgui la redundància-, ni dues, primavera. Proliferen les receptes per a la gestió del temps i els debats sobre la conciliació laboral i familiar. Fins i tot he descobert que a Roses hi ha una colla de Carnaval que es diu Ens Falta Temps. Se’ns escapa de les mans malgrat que ens servim de tota una sèrie de crosses per intentar retenir-lo: tecnologia, serveis a domicili, feina a distància, horaris reduïts…
Els nostres avis pencaven 48 hores setmanals i ningú no es lamentava de la manca de temps. Ara la majoria pleguem el divendres al migdia però seguim orfes de temps. Abans no fèiem tantes coses i tot anava a poc a poc. Les esperes eren llargues i tedioses. Com que la percepció del temps és relativa, sentíem el seu pes com una llosa i fins i tot ens en sobrava per poder avorrir-nos. Avui tot va tan de pressa que no notem la presència del temps, gairebé ha deixat d’existir. Per a molts occidentals el concepte d’avorriment ha mort o està agonitzant. Podria parlar llargament de com ens afecta aquesta pèrdua a un nivell profund, però, per desgràcia, no disposo de temps per fer-ho.
