El càncer no entén de llistes d’espera
D’ençà de les retallades que es van iniciar arran de la crisi i que el Sr. Boi Ruiz i ara el Sr. Comín apliquen als pressupostos públics de salut, no es pot estar malalt. Es corre un greu perill. I no és pas pels professionals sanitaris, que s’esforcen tant com poden per arribar a tot arreu, sinó perquè aquestes retallades han portat a fer que una persona amb un diagnòstic de càncer (és el quart que pateixo) s’hagi d’esperar fins a un màxim de 45 dies per poder-se operar. I no passa res, perquè aquests són els mitjans i els protocols que s’han dictaminat des d’un despatx de Palau.
¿Qui ens pot assegurar que aquest temps d’espera no pot fer que el procés evolucioni desfavorablement, tant en aquesta com en altres malalties greus?
Senyors Ruiz, Comín i altres membres de l’actual i d’antics governs, facin un exercici d’empatia, però de veritat, i pensin com se sentirien si aquesta persona fos algú molt proper a vostès i els diguessin que s’ha d’esperar.
La salut no és un joc en què es poden treure i posar fitxes perquè els números quadrin, perquè el que està en joc són vides humanes. Trobin solucions perquè tots puguem continuar la partida.
ELISABETH ARROYO BARRERAS
BARCELONA
Construir un relat
Em va semblar cabdal l’afirmació de l’editorial de l’ARA de dimecres passat, 25 de gener: “Vista l’enorme dificultat d’un referèndum pactat, en aquesta recta final la batalla del relat és crucial”. Però ha de ser un relat que fugi de la postveritat en què a vegades sembla instal·lat l’independentisme -l’adamisme que en algunes de les seves respostes va transmetre el president Puigdemont en el programa Jo pregunto de TV3- per descriure els fets objectius que ens han portat fins aquí, com va fer el mateix president de la Generalitat al Parlament Europeu.
Hi ha fets alternatius, sense necessitat de citar Trump. Llegint Lo que España le debe a Catalunya, del prestigiós historiador Luis Suárez, poc dubtós de vel·leïtats independentistes, queda clarament explicitada la seva afirmació que “Espanya és una construcció immensa de Catalunya”, una tesi totalment oposada a l’orteguiana que ha inspirat el pensament espanyol.
La continuació de la tesi de Suárez seria que, com la història recent ens demostra i explica Borja de Riquer, la catalanització - traduïu-ho com a modernització- d’Espanya no només ha sigut impossible, sinó que el fet català ha sigut menyspreat.
No hi ha altra alternativa que Catalunya faci el viatge per la història en solitari, assumint la seva identitat nacional com a estat. No és Catalunya qui se separa d’Espanya, és Espanya qui s’ha separat de Catalunya, malgrat que l’espanyolisme ranci del PP no ho entendrà mai.
ENRIC NEBOT NONELL
CELRÀ
Impostos
Si no ho tinc mal entès, els impostos són la nostra participació com a ciutadans en el manteniment dels serveis públics.
Diuen que l’Agència Tributària es prendrà seriosament perseguir els que intentin evadir impostos, especialment l’IVA.
De seguida em va venir al cap aquell operari que ve a fer-nos petites -o no tan petites- feines a casa i no fa factura, però el que em sembla impresentable és la maniobra de determinats centres comercials que anuncien “Dia sense IVA”. Això és fals, és una propaganda enganyosa que ens fa sentir espavilats. La realitat és que ofereixen descomptes excepcionals per incentivar les vendes.
Aquesta política posa en qüestió l’obligació de contribuir en la despesa pública: no podem estalviar-nos l’IVA.
Els impostos s’han de pagar i no s’hi val fer-nos trampes al solitari.
PILAR PORCEL I OMAR
SABADELL
