‘El cavaller Floïd’
Acabo de llegir El cavaller Floïd, de Genís Sinca, una magnífica biografia de l’extraordinari patriota Joan B. Cendrós. El record del biografiat només ha estat evocat, que jo sàpiga, en una petita exposició al Palau Robert i en un article excel·lent d’Ignasi Aragay al diari ARA.
Aquest llibre l’hauria de llegir tothom que estima el nostre país però caldria, a més a més, homenatjar institucionalment la figura tan exemplar d’aquest il·lustre mecenes de la cultura catalana.
EDUARD LLAURADÓ MIRET
BARCELONA
Qui són els colpistes?
L’unionisme hauria d’anar a l’escola per aprendre un parell de coses bàsiques. Primer, que la Constitució espanyola no respecta un dret humà fonamental: l’autodeterminació dels pobles. El que és il·legal des del punt de vista del dret internacional és la mateixa Constitució. L’al·lusió a la “indivisibilitat” d’Espanya va ser escrita per impedir que Catalunya esdevingués mai un país lliure.
Per tant, l’obligació dels catalans que ens estimem la nostra pàtria és saltar-nos la llei espanyola per construir una república de ciutadans lliures. Les revolucions es fan així i nosaltres, tots, ho segellarem anant a votar en un referèndum. Si guanya el sí, la Transició s’haurà completat i la monarquia passarà a ser un problema de l’estat veí, sentint-ho molt i desitjant als espanyols bona sort.
La segona qüestió és que l’unionisme acusa l’independentisme de voler fer un cop d’estat, quan els únics cops d’estat a Espanya (Felip V de Borbó, Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco) els han portat a terme sanguinaris dictadors contravenint l’ordre democràtic, massacrant la població civil, imposant la llei per la força de les armes i vomitant el seu odi contra les aspiracions nacionals dels catalans.
Un moviment pacífic, amb profundes conviccions democràtiques, i que l’únic que anhela és construir un país per a tots no pot ser acusat de “colpista”. El cop d’estat vindrà si vostès, senyors garants de la unitat d’Espanya, decreten l’estat d’excepció, ens envien la legió o l’exèrcit per esclafar urnes, ocupen la Generalitat o empresonen els nostres representants polítics. Tornin a fer-ho per enèsima vegada.
SALVI PARDÀS
BARCELONA
Catalunya, país de poetes
Ja ens ve de lluny: a Tolosa de Llenguadoc, l’any 1323, s’instauren els Jocs Florals, on competien trobadors i poetes. Amb la Renaixença, s’hi van introduir els premis Englantina, Viola i Flor Natural. En diverses moments de la història van desaparèixer i en les dictadures de Primo de Rivera i Franco es van prohibir les activitats culturals en català.
Per sort les coses han canviat molt, des de fa temps la poesia catalana és més coneguda i hi ha, malgrat les queixes de la gent del gremi, una gran afició per tenir-hi accés.
Tot i això, a la poesia se la té com la germana pobra i minoritària de la literatura i massa sovint es tracta els seus lectors i aficionats com a somiatruites, romàntics o beneits.
A l’Ateneu Barcelonès s’imparteixen cinc cursos de redacció de poesia amb una gran assistència i amb uns fruits molt profitosos. Diaris que publiquen llibres de poesia, certàmens, concursos, lectures -a vegades acompanyades de música- i tallers de poesia a les escoles són l’exponent que hi ha gent interessada en aquest art.
Qui no ha escrit mai uns versos a la persona a qui estima, ha fet lectura de poemes en festes o enterraments o ha enviat nadales amb poemes a la família i amics?
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
