Situacions inhumanes?
Em desperto de bon matí i miro el mòbil per si hi ha alguna trucada o missatge. Agafo el cotxe, que de moment no és intel·ligent i encara el puc conduir jo mateix, per anar a la feina. Al despatx obro l’ordinador i repasso tot el que m’espera durant el dia. Treballo tot sol. Abans de dinar, vaig al caixer a treure diners. Ningú em diu bon dia. Poso benzina i el sortidor em diu gràcies, amb un to molt mecànic. Dino un menjar precuinat que només he d’escalfar i miro les notícies per televisió, que sempre són molt pessimistes. Faig la migdiada. A la tarda jugo una partida d’escacs contra un programa informàtic. Miro algunes pàgines d’internet. Si tinc temps, llegeixo un llibre virtual, que no és a la prestatgeria de casa. Lluny de mirar el ciment de la ciutat, observo la foto de la natura que tinc a l’escriptori del meu portàtil. A casa encara no tinc cap robot que em faci companyia. A la nit surto a fer un volt, però la poca gent que em trobo ni em mira perquè té els ulls fixats en els seus mòbils o tauletes. M’he plantejat tenir un gos però penso que em donarà massa feina i pot molestar els veïns. A casa tinc un ocell de plàstic que canta quan jo vull. Dormo sobre un matalàs de làtex, res a veure amb el de llana que tenia abans. Somio que no existeixo i que soc un home de plàstic que no sap ni riure. Cap esforç em reporta res perquè tot ho veig negatiu. Quan em desperto soc feliç perquè el mòbil fa llum i m’avisa que tinc un missatge. El miro i és un anunci que diu: “Per ser feliç compri un número de loteria”.
No és la vida que faig, però ho podria ser.
ALBERT ALTÉS SEGURA
VIC
‘El soldat fanfarró’
El PDECat ha obert una investigació interna per dilucidar qui va gravar la conversa en què participava David Bonvehí. L’àudio afecta la convocatòria del referèndum i erosiona - divide y vencerás - la relació entre els dos partits que formen part de Junts pel Sí, que són els encarregats, amb el suport de la CUP, de portar el procés fins al final.
A El soldat fanfarró, la cèlebre comèdia de Plaute (s. III aC), s’hi llegeix: “Per assegurar que no hagin parat una emboscada a l’assemblea que volem celebrar, cal un lloc segur on cap enemic no s’apoderi del nostre pla com d’un botí. Perquè un bon pla és un mal pla si és de profit per a l’enemic, i si és de profit per a l’enemic, no pot més que perjudicar-te a tu; i així, un pla ben dissenyat molt sovint és plagiat si no s’ha escollit amb cura o precaució el lloc per parlar-ne. De fet, si els enemics arriben a saber el teu pla, servint-se del teu propi pla et tanquen la boca i et lliguen de mans i et fan a tu el mateix que els volies fer a ells. Però inspeccionaré que ningú per aquí, a la dreta o a l’esquerra, no assisteixi a la nostra assemblea com un caçador amb xarxes orelludes”.
És per tot això -i molt més- que els clàssics han esdevingut immortals...
JORDI PAUSAS
PARÍS
Periodistes
Hi ha professions molt arriscades, que mereixen el nostre aplaudiment i reconeixement, com ara la dels miners i els bombers. Però ara i aquí em vull referir a la dels periodistes, que quan serveixen a la veritat i s’esforcen per transmetre-la als lectors, radiooients o televidents sovint pateixen represàlies duríssimes o s’hi juguen fins i tot la pell.
Ve a tomb ressaltar el risc que corren els periodistes perquè a Turquia, com a conseqüència de la purga que ha fet el dictador d’aquell país -que ara es posa una careta celebrant un referèndum- més d’un centenar d’aquests professionals han sigut privats de llibertat, empresonats.
Hem de conèixer de primera mà la seva situació real. Que aquestes paraules serveixin d’agraïment i d’encoratjament als professionals que arrisquen tant per complir el seu deure.
MARIA ÀNGELS MANÉN FOLCH
BARCELONA
