Vull votar que no, però qui em defensa?
No ho entenc. Joan Coscubiela amenaça d’antidemocràtics els separatistes assegurant textualment: “No vull que el meu fill visqui en un país on una majoria pugui tapar els drets dels que no pensen com ells”. Sincerament, no sento que ningú tapi res a ningú, aquí: el Parlament no ha debatut cap declaració d’independència (almenys jo no ho he rebut així). Si no ho he entès malament, el Parlament només ha donat eines perquè els ciutadans expressin la seva opinió en un referèndum que donarà veu tant als separatistes com als unionistes. I pot guanyar qualsevol opció.
Entenc que votar és el més democràtic que hi ha. Jo vull votar que no, però sento que ningú em defensa de manera democràtica. Parlant de fills, jo tampoc vull explicar a la meva filla d’aquí uns anys que som espanyols perquè uns senyors que es definien com a demòcrates van tancar a la presó un miler de polítics catalans i alts càrrecs de les nostres institucions perquè volien donar l’opció de votar als ciutadans. Però vivim en democràcia, eh, filla meva? Això em sona vell, a mals records del que m’expliquen els pares de quan ells eren petits. Si passa això, no li sabré definir el que és una dictadura. O comencem a dialogar o ens en anem. I si no dialoguem bé, fins i tot alguns dels que volem votar no acabarem votant sí.
JOSEP FARRERA
SITGES
El record a les víctimes de l’atemptat de la Rambla
L’Ajuntament ha retirat les flors i tota mena d’ofrenes que els ciutadans van dipositar al llarg de la Rambla per unir-se al dol per l’atemptat de Barcelona. Molts eren els símbols que regnaven aquests dies postrats a les llambordes; el que han anomenat altars espontanis, amb espelmes, flors, ninots, missatges, banderes i un llarg etcètera, desapareixen per deixar pas als transeünts, que no deixem de tenir presents els que han patit aquesta barbàrie. Encara queden ferits, alguns de greus.
Girar full per deixar-ho en l’oblit seria una frivolitat, però tirar endavant, sense menyscabar la gravetat del fet és senyal de maduresa. Ara bé, no desitjo que aquesta acció monopolitzi la política catalana, i desgraciadament ja se n’ha abusat.
CRISTINA CASALS MASSÓ
ESPLUGUES DE LLOBREGAT
Bicicletes i incivisme
L’altre dia, cap a les dues del migdia, caminava pel carrer Diputació a l’altura d’Aribau, a Barcelona. Vaig veure una cosa que em va deixar sense parla. Hi havia dues persones caminant, una de les quals era invident, i portava el bastó blanc. Una bicicleta va envair la vorera i va passar directament entre el bastó blanc i la paret, cosa que va desestabilitzar la persona en qüestió. El ciclista, quan li van dir que anés amb més cura, l’únic que va fer va ser insultar i va seguir circulant.
Es pot pensar que és un cas aïllat, però no és així perquè uns metres més endavant una altra bicicleta va passar per un xamfrà en què hi havia una terrassa d’un bar i també va provocar molèsties a tothom que passava per la zona.
Vaig trucar al telèfon del civisme per posar una queixa. És l’únic que es pot fer, perquè no hi ha ningú que solucioni aquest problema. El més trist és que d’aquí uns dies rebré un mail en el qual em diran que la Guàrdia Urbana està al corrent de tot, que els avisi de tots els incidents que vegi pel carrer i gràcies per la col·laboració.
No cal que em donin les gràcies per res, només que es fes complir la normativa que ja existeix seria suficient. Perquè si jo hagués de queixar-me cada vegada que presencio un incident amb les bicicletes estaria enganxada al telèfon constantment mentre camino pel carrer.
TERESA ABELLÁN
BARCELONA
