Publicitat
Publicitat

Andrea Fuentes: "Sempre hem volgut superar-nos i mai ens ha aturat res"

Aigua i foc Volia ser cuinera i bombera, dues maneres diferents de relacionar-se amb el foc. Al final, ha estat l'aigua la que ha definit la seva vida. Però veient-la nedar al ritme del 'Non, je ne regrette rien', un s'adona que encara té molt de foc a dins

Ha passat un llarg mes de vacances després d'haver guanyat la medalla de plata als Mundials de Xangai. L'entrevisto just el dia que ha tornat als entrenaments, una setmana abans del que tocaria: "Ja no sabia què fer, a casa", diu. Nedadora, estudiant de sociologia, preocupada pel medi ambient, Andrea Fuentes (Tarragona, 1983) parla amb un deix d'adolescent rebel que s'encara amb el professor, però de fons també hi batega una enorme sensibilitat.

La primera vegada que debutes en un Mundial en solo, i medalla de plata. I l'equip, bronze en totes les proves tret del combo. Deus estar contenta.

Sí, estic molt contenta.

La subjectivitat dels jurats en la sincronitzada és un tema recurrent.

És part del joc. T'has de guanyar el respecte amb els anys, però perdre'l també costa un temps. A mi no m'agrada dir que els jutges no eren competents i que per això va guanyar la Xina, perquè no és veritat: elles eren més bones.

Què vol dir que t'has de guanyar el respecte amb els anys?

No només són anys. Es tracta sobretot d'aportar coses noves, de sorprendre i fer que l'esport progressi. Quan ets la 15 o la 20 del món, que és el que érem fa uns anys, no et mira ni Déu! I has de fer alguna cosa perquè la gent digui: "Ostres, mira, les espanyoles fan una cosa diferent!" I al cap de dos anys t'ho comencen a reconèixer.

Per què vas triar el Je ne regrette rien de l'Édith Piaf per fer el solo?

La meva mare és francesa i és una de les seves cançons preferides. Li vaig voler fer un petit homenatge. A part, el sentit de la cançó és brutal: aquesta dona tenia una força… A més, si coneixes la vida de l'Édith Piaf, penses: "Però dona, com has pogut fer tot això amb tot el que t'ha passat?" És una lliçó de vida total!

Treballeu nou hores al dia, molts mesos, i tot es concentra en uns minuts d'actuació que han de ser brillants independentment de com estigueu aquell dia.

Ens han educat des de petites de la mateixa manera: passi el que passi, has d'estar a la competició al cent per cent i això només s'aconsegueix entrenant-te al cent per cent. Estiguis trista, t'hagi deixat el nòvio o tinguis el pare malalt, qualsevol cosa que faria que et quedessis al llit plorant… doncs no, a l'aigua. I t'ajuda a refer-te. I si tens aquest mètode de treball sempre, la competició no és diferent.

I així, serveix per canalitzar coses?

Sí, però de vegades arribes a casa i esclates a plorar!

Vas començar en la sincronitzada amb nou anys. Tenies clar que t'hi volies dedicar, sabent tot l'esforç que significa?

No! Si ho arribo a saber! [Riu] Tot és progressiu. Comences entrenant-te dues hores, després tres, i un dia dius: "M'entreno nou o deu hores al dia, que fort!" Mai havia pensat dedicar-m'hi, ha estat una sorpresa. Ara no m'imagino sense haver viscut això.

Quan tenies 18 anys i tothom anava de marxa a tu et tocava entrenar-te.

Sí, això no ho podia fer tant com els altres, però evidentment ho feia, per curiositat. I de jove ho pots aguantar, però a mi ara no em ve de gust anar a la discoteca. Ja tinc 28 anys. I no és perquè sigui vella, és perquè l'endemà no em puc moure a l'entrenament! Em curo en salut.

Treballeu molt les coreografies, però l'equip també té fama d'improvisar coses a l'últim minut.

Sí, i això jo crec que és mèrit de l'Anna Tarrés, que té aquest do de la improvisació i de la valentia. S'ha de ser molt valenta per arriscar i pensar que pots afegir coses al final, sense tenir la seguretat de l'entrenament. Per a l'Anna mai és massa tard, encara que sigui el minut abans. I hem après a fer-ho i això ens ha donat espontaneïtat.

Què ha fet Anna Tarrés, que ha convertit un equip que no destacava en un dels millors equips del món?

Ens ha anat fent unes persones molt fortes, a poc a poc. L'esport és esperit de superació i a nosaltres mai no ens aturava res. Volíem aconseguir superar-nos i ens entrenàvem i ens entrenàvem, i el cansament no valia. I el dia que estaves molt cansada… seguies! I a més, ella sempre ha volgut innovar i ha convertit això en el segell de l'equip.

La sincronitzada és molt dura! Els que han provat de fer-ho a la piscina jugant ho saben.

Sembla que no ens costi perquè estem somrient amb cara de falses, però el cor et va a 180, l'àcid làctic et paralitza tots els músculs i l'apnea és brutal. Treballar en un medi diferent del teu i a sobre sense oxigen és molt dur. Mentalment, aprens a no identificar-te amb el dolor. Penses: "D'acord, m'estic morint, però no passa res, després descansaré".

Et deus haver desmaiat alguna vegada entrenant-te.

Sí, alguna vegada. Et quedes blava i te'n vas cap al fons de la piscina. De vegades surts per instint, perquè no estàs conscient. En diuen "la borratxera de l'ofegat".

I ara experimentes amb la meditació, oi?

Sí, he pensat que m'aniria bé provar tècniques de meditació. Ajuden a aguantar més mentalment i a tenir la ment calmada. Però encara no ho he provat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT