Publicitat
Publicitat

Antonia San Juan: "Ens agradi o no, vivim en un país feudal"

Sincera Cal que un es protegeixi quan parla amb Antonia San Juan perquè la seva conversa és com els seus monòlegs: et diverteixen però, quan menys t'ho esperes, et tornen el riure en forma de bufetada per demostrar-te que ningú es lliura de la hipocresia

Avui estrena Lo mejor de Antonia San Juan al Teatre Arteria Paral·lel, on s'estarà fins al 2 d'octubre oferint una tria dels seus millors monòlegs després de més de 20 anys damunt de l'escenari. I és que San Juan (Las Palmas, 1961) existia abans del seu personatge d'Agrado a Todo sobre mi madre i ha seguit existint després.

Al maig en vas fer 50: ho portes bé?

El problema és no fer-los! Mira l'Amy Winehouse: ella no els farà, els 50. A més, no tinc motius per queixar-me. Sóc molt optimista: tinc feina, visc bé, tinc un marit des de fa 13 anys que és espectacular, tinc una família que m'estima. Sóc més llesta que la fam -no intel·ligent, llesta-, sé com moure'm per la vida. He de donar les gràcies.

I tens una feina que t'apassiona.

Sí, és apassionant. El que passa és que has de treballar per aconseguir la feina que t'agrada. He treballat molt. S'hi han de posar moltes hores.

I tu d'hores n'hi has posat moltes.

Uf! L'altre dia ho comptava i ja he fet més de 50 monòlegs. I són els que recordava! Durant un temps em va agafar per fer-ne en vers: tot ho escrivia en vers! He fet de tot i, en aquest sentit, he estat una atrevida i una boja. Recordo haver fet el monòleg de Doña Rosita la soltera de Lorca en un bar de copes a les cinc de la matinada. I la gent callava i l'escoltava!

T'has fet tots els locals de Madrid amb els teus monòlegs.

Jo em feia tot Madrid, i actuava cada dia! He actuat a tot arreu: en un bar de carretera perquè una prostituta m'ho va demanar, en llocs remots de Galícia, en locals gais, discoteques… Podria escriure un llibre. Però vaig aprendre, que és el més important: és una escola tan dura! Pensa que és molt difícil captar l'atenció de gent que ha begut, que està ballant i a qui de cop li paren la música i li posen una persona al davant que comença a xerrar…

I com es fa? Com es capta l'atenció de tota aquesta gent?

No se sap. Una amiga meva em va dir: "M'has d'explicar què és el que fas!" Si ho sabés, em faria rica, no sé com es fa! I no ho sé perquè he arribat a les coses de manera accidental: m'he fet directora de cine per accident per poder actuar perquè no tenia ofertes, m'he fet actriu de monòlegs als bars per accident.

I com va anar, aquest accident?

Era en un grup de teatre i ens pagaven tard i malament. Algú em va proposar que em fes cambrera i li vaig dir que jo no havia deixat 24 graus de temperatura a les Canàries per posar-me a treballar de cambrera. A la nit, en aquella època, gairebé tot era playback . I jo volia xerrar i fent monòlegs em pagaven la mateixa nit.

Recordes quant et pagaven?

En alguns llocs actuava per 300 pessetes, en altres per 500, després 5.000, fins que l'any 95 cobrava 150.000 pessetes. Em passava tot el temps treballant: l'entrada de la meva primera casa la vaig pagar amb el que havia estalviat treballant en bars!

I amb el primer monòleg, quina sensació vas tenir?

El primer cop que vaig fer un monòleg hi vaig anar… restreta, no: espantada! Crec que el primer va ser Present , que encara el faig.

Tens alguna cosa pendent per fer a la vida?

Tot! D'entrada, tinc pendents 48 anys més de vida, perquè tinc previst morir-me als 98! Sóc a la meitat! No em faig enrere ni per agafar embranzida, ni miro enrere: cap temps passat va ser millor, el millor temps és aquest, el que estic vivint ara. No vull tenir 20 anys ni 30!

L'espectacle és un recull dels teus millors monòlegs: com has triat?

Complicat! Tots els monòlegs em demanaven ser-hi. Havia de transitar per tots els caràcters i els estats, des del més simple fins al més fill de puta, des del més tremend fins al més divertit, el més buit, el més complex... com un gran plat combinat on hi ha de tot.

Et vaig veure fa uns anys al Capitol i vaig riure molt, però em vas remoure molt per dins.

És necessari remoure! La mare bona no és bona, perquè no jutja el seu fill. És molt narcisista, perquè pensa: "Has sortit de mi, i de mi no en pot sortir res dolent. Si ets un lladre, no pago el deute, però que ningú no sàpiga que ets un lladre". La gent defensa les seves coses i només les seves. Ens agradi o no, pel que fa al pensament, la manera de divertir-nos, etc., vivim en un país feudal. És un país on les dones surten sempre molt malparades. I tot això s'ha de dir, t'agradi o no t'agradi. T'ho dic d'una manera que rius, però te la foto!

Vivim temps massa políticament correctes, oi?

I tant! Esclar! És el càncer d'aquesta societat. Hem importat d'Amèrica tota la merda dels McDonald's, i ara importem tota la merda del que és políticament correcte. Com és possible que una televisió pública compri culebrons, que reflecteixen un pensament de fa 50 anys? Doncs en compra i en posa perquè la gent els vegi i els converteixi en actes de fe, perquè són una manera de pensar l'amor i les relacions.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT