Publicitat
Publicitat

Les eleccions catalanes i la inestabilitat a Madrid han perjudicat el rescat de l'Estatut i l'autogovern

Any I postsentència: aniversari d'incògnit

Un govern que, a Barcelona, arriba amb la prioritat que Catalunya "remunti el vol" i un altre que, a Madrid, ja fa les maletes i pensa en un pas ordenat i el mínim traumàtic possible a l'oposició. I al mig, un any després, un Estatut que segueix esperant el seu anhelat i particular rescat, que hauria de ser més fàcil que el grec. Un Estatut que, si més no en el tema lingüístic, amenaça de donar la raó al president Pujol i fer bo allò que ha estat pitjor el remei que la malaltia.

Ahir al vespre feia just un any que, després de llargues deliberacions i intrigues grotesques, deu magistrats del TC -quatre amb el mandat vençut- es posaven d'acord per emetre una sentència que mutilava o llegia a la baixa l'autogovern que els catalans s'havien donat en referèndum l'any 2006, també al juny.

Ahir, en l'ambient i l'agenda del Congrés, de la indignació catalana i la manifestació del 10-J no en quedava ni rastre. Només Josep Antoni Duran i Lleida i, amb més vehemència, Joan Ridao van aixecar la veu tot i que sabien que de ben poc els serviria a aquestes altures de la pel·lícula.

Ningú arrenca res per les bones

Des que es va publicar la sentència i fins que els catalans van votar el 28 de novembre, José Montilla no va ser capaç d'arrencar cap concessió compensatòria, i Artur Mas i Duran i Lleida no se'n surten des que hi són. Zapatero té altres mals de cap i ni tan sols es molesta a convocar la comissió bilateral Estat-Generalitat. En l'etapa final (i un pèl patètica, encara que ahir tragués forces d'on no n'hi havia, que tot s'ha de dir) de l'Espanya plural de Zapatero, els traspassos, com els dels hospitals, ja no s'aconsegueixen en les taules de negociació entre governs, com un dia es va prometre. S'aconsegueixen aprovant lleis "que demanen els mercats". Si no, que l'hi preguntin al diputat Carles Campuzano.

Ahir, al Congrés es va fer evident, amb molta cruesa, que el debat de l'autogovern espera tanda enmig d'una crisi de dimensions oceàniques que ningú s'imaginava fa quatre anys, quan el miracle espanyol semblava invencible i l'orquestra del Titanic tocava, tocava i tocava. I, de moment, entre entrades i sortides al Palau de la Generalitat i urgències espanyoles, el malalt espera i cada cop fa menys patxoca.

Curant-se en salut, i per evitar que algú es posi massa nerviós, Zapatero ja va deixar anar que en cap cas "es vol assimilar" la personalitat nacional de Catalunya i que la sentència que fa un any se sancionava "limita poc l'autogovern".

Duran arrufava el nas i veia l'encaix que ell busca i que ja buscaven els Reis Catòlics "pitjor del que estava abans". Pel que pugui venir, es va atipar de defensar les virtuts del pacte del Majestic amb el PP. Per a aquest viatge no calien tantes alforges. Tenia raó, president Pujol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT