Publicitat
Publicitat

EL VEL DE LA IGNORÀNCIA

El BCE és independent, però de qui?

La cimera europea de divendres passat es coneixerà com la cimera de l'austeritat, la reunió dels caps d'estat i de govern de la Unió Europea en què es van imposar les tesis, i fins i tot una idea de la vida, pròpies d'Alemanya. També es coneixerà com la cimera en la qual el Regne Unit es va automarginar. Les seves exigències no es podien atendre en una cimera, com la petició, per exemple, de tenir garanties que l'Autoritat Bancària Europea no marxés de Londres. El Regne Unit, però, va cometre un error que és tota una paradoxa en aquests moments. Confiat en una certa ortodòxia europea, va considerar que la Unió Europea no podria modificar un Tractat sense la unanimitat de tots els seus membres. I és que el Regne Unit sempre ha complert els preceptes de Brussel·les i és el país que aplica amb més diligència les directives europees. Però aquesta vegada, liderats per Alemanya, la resta d'estats van voler avançar -fins i tot Polònia i la República Txeca-, desorientant enormement el primer ministre britànic, David Cameron. Malgrat tot, encara que l'avenç sigui considerable cap a una incipient unió fiscal europea, tot quedarà ara en mans del Banc Central Europeu per apaivagar realment la crisi del deute, amb una compra massiva de bons dels països més castigats, com Espanya i Itàlia, o amb la creació d'eurobons. I aquí segueix la paradoxa de l'ortodòxia econòmica dels temps que vivim.

La imposició d'Alemanya per acceptar l'euro i deixar el marc ara farà deu anys va ser clara. El Banc Central Europeu havia de ser independent, seguir criteris estrictes i vigilar l'evolució de la inflació, sempre molt temuda per raons històriques des d'Alemanya. El BCE havia de ser, de fet, una còpia del Bundesbank. I França, com ara a la cimera, va acceptar els criteris alemanys per liderar políticament el naixement de la moneda única europea. Des de llavors, el BCE ha fet una feina que no s'ha allunyat ni un mil·límetre de l'ortodòxia alemanya i ha comès errors evidents com el del juliol del 2008, quan va apujar els tipus d'interès en el moment de l'inici de la recessió econòmica.

I ara, què?

La idea és que tant el Regne Unit, amb el seu escrupulós respecte pels tractats europeus i la legalitat europea -el govern de Cameron estudia com pot portar als tribunals el futur nou Tractat que es va acordar a la cimera de divendres, ja que vulnera, segons el seu parer, el Tractat vigent-, com Alemanya han de ser flexibles en la nova situació econòmica. Perquè és evident que el BCE no actuarà ara, malgrat una nova personalitat com Mario Draghi -va abaixar els tipus d'interès dijous-, sense el beneplàcit de la cancellera alemanya Angela Merkel.

La qüestió la va plantejar en el seu moment l'exvicepresident del govern espanyol Alfonso Guerra que no entenia el concepte independent aplicat a un banc central. Deia, i ho va recordar en la recent campanya electoral dels comicis espanyols, que el BCE no podia ser independent de la Unió Europea, perquè havia de servir als interessos de la unió política dels estats europeus. I a qui ha ajudat? Principalment a Alemanya, o, en tot cas, a l'ortodòxia econòmica dels últims 30 anys, que considera del tot necessari el control dels preus.

El principi de banc central independent és que ha de tenir el control sobre la política monetària per aconseguir l'objectiu de l'estabilitat de preus. ¿Però com es concilia amb altres institucions o organismes també independents com el Congrés d'un estat o el Tresor, que volen fer polítiques fiscals? ¿Són independents entre si els objectius de l'estabilitat de preus amb el creixement del PIB o la creació de llocs de treball? Hi ha d'haver més vida al marge de la rigidesa que ha imposat Alemanya.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT