Publicitat
Publicitat

Observatori de frança

DSK, el presidenciable fantasma

Dominique Strauss-Kahn, DSK. Diuen que a França un dels signes de popularitat és ser reconegut per les inicials. L'actual director del Fons Monetari Internacional (FMI) ho va aconseguir ja fa anys, quan va exercir com a ministre de Finances del govern de Lionel Jospin (1997-1999). Encara més, quan DSK va haver de dimitir per una acusació que va acabar en no res, el govern socialista va donar la sensació que, sense ell, no tenia idees de recanvi. El 2006 va haver de disputar unes primàries en el si del Partit Socialista (PS). Un malson. El socialdemòcrata DSK es va veure superat per la populista Ségolène Royal, que s'hi va saber presentar com una candidata sortida del no-res, al marge de l'aparell de partit. No és estrany que, després de la dimissió sorpresa de Rodrigo Rato al capdavant de l'FMI, a DSK li semblés temptador allunyar-se de França una bona temporada. El luxemburguès Jean-Claude Junker el va proposar per substituir Rato i Sarkozy no s'hi va oposar: a l'enemic que fuig, pont de plata, diuen.

Dirigir l'FMI era un regal enverinat: la institució, després de molts anys de recomanar i imposar estrictes dietes ultraliberals, estava enemistada amb bona part dels països asiàtics i llatinoamericans. Però DSK va arribar just al bon moment, quan esclatava la gran crisi. Les seves receptes keynesianes, la defensa d'un tímid retorn a la regulació unit al seu domini de l'anglès i l'alemany, un bon coneixement del castellà i nocions d'àrab i hebreu han ajudat a fer simpàtic aquest gran seductor. Si volgués, DSK seria reelegit director de l'FMI. Però sembla que no vol, que prefereix una aventura molt més arriscada: conquerir la presidència de la República Francesa.

Un sondeig rere l'altre presenten DSK com el socialista preferit de l'opinió pública. Sarkozy, segons les enquestes, no seria rival per a DSK. A priori, doncs, tot semblaria ben fàcil si no fos que les eleccions no són un simple sondeig. Ara opinen els que habitualment segueixen el vaivé polític. A les presidencials opinarà tothom. DSK té molt enemics i, el primer, ell mateix. És ric, massa ric per ser un socialista creïble. Té casa a Washington -4 milions de dòlars-, apartament a la Place des Vosges a París -una fortuna- i un riad a Maràqueix. La seva dona -la periodista Anne Sinclair- és la néta de Paul Rosenberg, marxant de Picasso entre 1918 i 1939. Ha heretat desenes d'obres d'art. I si les males llengües diuen que a DSK li agraden massa els diners, la crònica ens diu que també li agraden massa les dones. La UMP, el gran partit de la dreta, ja amenacen amb treure fotos comprometedores.

L'altre gran enemic de DSK són els seus amics, els socialistes. François Hollande es veu president, Ségolène Royal es veu presidenta, Martine Aubry es veu presidenta… Són vuit o deu els que s'hi veuen sota l'etiqueta socialista. Massa gent. El desgast de la competició pot ser molt important. El nombre definitiu de candidats no se sabrà fins al 13 de juliol. I, no es pot oblidar, ningú se n'estarà, sobretot a l'extrema dreta, de recordar que DSK es francmaçó i jueu i que es va criar al Marroc, que és poc francès, vaja. A l'extrema esquerra Jean-Luc Mélenchon afirma que, des de l'FMI, "porta la fam als pobles". A la UMP la crítica més subtil potser és la que més hi toca: "Strauss-Kahn podria ser un bon president però serà un mal candidat".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT