Publicitat
Publicitat

UN RÈGIM CONTRA LES CORDES

Les germanes Nur i Darin relaten com van viure els últims bombardejos de Gaddafi a Bengasi

Dues valencianes sota les bombes a Líbia

La Nur i la Darin, de 25 i 20 anys, són valencianes de pare libi i mare palestina, nacionalitzada espanyola, que han decidit quedar-se a Bengasi, tot i que han viscut en pròpia carn els bombardejos del dia 19 a la matinada.

La família va tornar a Bengasi a finals dels noranta després que el règim intimidés els libis que viuen a l'estranger i els anunciés en ultimàtum que si no tornaven en aquell moment al país ja no hi tornarien mai.

"Vivíem al carrer Blasco Ibáñez, al centre de València, i el meu marit treballava a la companyia d'exportació de teles del meu pare", explica la Linda, la mare de les noies, en un valencià perfecte. Però les circumstàncies van obligar la família a tornar a Líbia i es van establir a Bengasi, la ciutat natal del seu marit, Abd el Aziz Dabush.

Fins fa uns quants anys la família vivia còmodament i tenia un negoci pròsper en un xalet en un dels barris més benestants de Bengasi, Haj Dular, que significa Barri del Dòlar. Però Gaddafi va ordenar la nacionalització de totes les propietats i empreses privades i els que no pertanyien als clans propers al règim van perdre l'estatus social. El seu marit era el propietari del Sofá espanyol -una botiga de mobles importats-, però el govern el va obligar a treure el rètol de la porta, a deixar el negoci només amb el nom de l'establiment i a pintar la façana de verd. "Ara tenim problemes econòmics i el meu pare ens ajuda a afrontar les dificultats", sosté Linda.

"Un miracle de Déu"

Sobre les quatre de la matinada del 19 de març, tres míssils Grad van sobrevolar la teulada de casa seva i un va impactar contra la finestra de l'habitació del seu oncle Imam, contigua a l'habitatge d'elles, va penetrar a l'habitació, va rebotar al llit i va sortir pel sostre. "Va ser un miracle de Déu", exclama la Linda.

Es van sentir explosions, perquè a més d'atacar camions llançadora de míssils, les tropes de Gaddafi van arribar amb tancs fins als suburbis de Bengasi, al barri de Tobalina, i uns quants tancs es van apostar sota el pont de l'autopista cap a Trípoli, prop de l'aeroport, on hi ha Haj Dular. Llavors, el seu cunyat, alertat per les explosions, va encendre la televisió al pis de baix i uns cinc minuts després el míssil va entrar per la finestra de la seva habitació. A la cambra del costat hi havia la dona del seu fill amb el seu nadó d'un any i tots dos van resultar ferits per l'impacte de les municions. A la criatura li van haver de cosir uns quants punts al cap per tancar les ferides.

Des d'aquella odissea, la Darin no ha tornat a dormir a la nit. "Tinc molta por, cada vegada que sento un soroll, fins i tot el miol d'un gat, em desperto espantada. Preferiria que el míssil m'hagués tocat, abans que viure sempre espantada", declara la jove desesperada. "Gaddafi va dir que destruiria Bengasi. Que aniria barri per barri, cantonada per cantonada, casa per casa, fins a netejar la ciutat de rates", afirma evocant les paraules del primer discurs del dictador, que va comparar els rebels amb rates i terroristes d'Al-Qaida.

Malgrat la por i la inseguretat, aquestes dones no abandonaran el seu pare, que s'ha allistat per lluitar amb els rebels a favor de l'alliberament de Líbia.

La Nur, amb veu tranquil·la, diu: "La nostra decisió és quedar-nos aquí, amb la nostra gent, amb els libis, encara que siguem espanyoles". La Nur té nòvio i pensen casar-se, però ell viu a Trípoli i des de fa tres setmanes no en sap res, d'ell: "Al principi ens trucàvem, però després vam deixar de fer-ho perquè pateixo per la seva seguretat". Hi ha moltes persones que han desaparegut a Trípoli pel simple fet de tenir algun familiar o alguna relació amb locals de Bengasi. "Gaddafi ens vol dividir; vol partir el país en dos per crear problemes interns entre els ciutadans", es queixa la Nur.

Egipte com a desig

La jove no està disposada a renunciar al somni de casar-se amb el seu nòvio, que no va voler dir pel nom per protegir la seva seguretat. "La meva vida és aquí a Líbia. Treballo a Bengasi per a una companyia espanyola de construcció i vull formar una família amb el meu futur marit", puntualitza la Nur, que hauria volgut que les revoltes de Líbia s'haguessin desenvolupat com les d'Egipte.

"Tant de bo no hagués estat així. Esclar que teníem por a aixecar-nos, a sortir al carrer a manifestar-nos, però ningú, ni joves ni grans, hauríem pensat que això acabaria en una guerra civil", es lamenta. "Nosaltres els joves hem sortit per demanar la llibertat però no sabíem que seria tan cara i que pagaríem tot això amb molta sang i moltes morts de persones innocents", insisteix la Nur.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT