Publicitat
Publicitat

PROCÉS DE PAU A EUSKADI

Les successives detencions de caps etarres impedeixen també que es consolidi la decisió de plegar

ETA escapçada, ETA que no plega

La detenció la nit de dijous del presumpte cap militar d'ETA, Alejandro Zobarán, Xarla , va provocar ahir eufòria al ministeri de l'Interior, que a mig matí donava per desarticulada la cúpula etarra. D'arguments no els en faltaven perquè juntament amb Xarla els agents de la policia van detenir el seu presumpte lloctinent i encarregat d'explosius, Mikel Oroz Torrea, Peru , i dos suposats membres de l'organització més, Urko Lavaca Larrea i Iban Sáez de Jáuregui. Aquest últim apareixia al cartell dels sis etarres més buscats que la Guàrdia Civil va distribuir el juliol del 2009, després de l'assassinat de dos agents amb una bomba adossada a Calvià. D'aquell cartell ja només en queden dos en llibertat.

La paradoxa de la feblesa

Els investigadors, però, afronten una estranya paradoxa en la lluita contra ETA: la paradoxa de la feblesa. Com més fràgil és ETA, més dificultós resulta que prengui la decisió de plegar. La superioritat policial és tan gran, i les caigudes de les cúpules etarres tan sovintejades, que ningú dura prou temps al capdamunt de l'organització per prendre una determinació definitiva sobre el seu futur. Alejandro Zobarán, per exemple, va accedir a la prefectura etarra el maig de l'any passat, després de la detenció de Mikel Kabikoitz Carrera Sarobe, Ata . Al seu torn aquest havia arribat a dalt de tot de l'estructura etarra el mes de febrer anterior, quan va caure Ibon Gogeaskoetxea. Entre el maig del 2009 i el maig del 2010 la cúpula etarra va caure sis vegades. Molt lluny queda l'estabilitat del col·lectiu Artapalo, per exemple, que va dirigir el rumb d'ETA durant una dècada llarga fins a la detenció dels seus tres integrants a Bidart el 1992 (entre ells Pakito, que ha renunciat a la violència i ha estat expulsat d'ETA).

En aquestes condicions resulta pràcticament impossible que s'assenti un lideratge dins de l'entramat etarra, imprescindible per poder prendre la decisió més transcendental de la seva història: abaixar la persiana després de mig segle d'activitat armada en un conflicte que ha provocat un miler llarg de víctimes mortals (855 assassinats per ETA). I el lideratge resulta especialment difícil d'exercir quan la clandestinitat obliga a viure en unes condicions en què una mera de reunió de dues o tres persones requereix llargues setmanes de planificació i unes mesures de seguretat extremes. El centenar d'activistes etarres que les forces policials calculen que encara hi ha a França viuen tenallats per la paranoia de la infiltració i el seu dia a dia s'allunya molt de la imatge romàntica del guerriller: obligats a una reclusió permanent i amb llargs períodes d'incomunicació. Quan un d'ells és descobert la policia fa seguiments exhaustius i només actua quan el fil els porta cap a algun peix gros o hi ha perill d'atemptat imminent, com en el cas del comando Otazua, desarticulat la setmana passada a Biscaia amb 200 quilos d'explosius.

Reunió de la cúpula

En el cas de Xarla, la policia va ser avisada per l'amo de la casa rural on s'allotjaven, entre Amiens i Lilla, a prop de la frontera belga. El dispositiu de vigilància, que va durar dies, va confirmar que es tractava d'una reunió de la cúpula i es va decidir actuar en una batuda conjunta de la policia francesa i l'espanyola.

Tot i això, aquesta ETA en procés d'escapçament continu ha declarat un alto el foc permanent i verificable per la comunitat internacional (10 de gener) i, en teoria, ha acceptat tàcitament que l'esquerra abertzale renunciï a la violència en els estatuts del nou partit Sortu. Al darrere d'aquests passos és molt visible la mà de l'últim cap etarra amb trajectòria i predicament, José Antonio Urrutikoetxea, Josu Ternera . El problema és que Ternera necessita convèncer els més joves, aquests que no duren ni sis mesos a la cúpula, que aquesta cursa cap endavant no té cap sentit. I que cal plegar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT