Publicitat
Publicitat

Greg: Miller:

"Elvis era un home extraordinari, però només era un home"

Intimitat "Durant l'últim any de la vida d'Elvis vam xerrar per telèfon cent vegades" Semblança "El primer cop que vaig parlar amb Elvis em va dir que podria ser el seu fill" Especial "El que em distingeix d'altres imitadors és que jo el vaig conèixer"

Greg Miller (San Diego, 1958) ha dedicat gran part de la seva vida adulta a imitar Elvis Presley. Esclar que als Estats Units ser un impersonator -imitador- del rei del rock-and-roll és un ofici respectable, gens friqui. I Miller, que assegura que ha mantingut una relació propera amb el gegant de Tupelo, és reconegut arreu del món com un dels millors. Fins al 29 de maig, al Teatre Tívoli, es posa a la pell del mite en l'espectacle The King Story (Elvis... y yo) .

Què podem veure en el seu xou?

És un veritable espectacle de Broadway. Hi ha 30 artistes a l'escenari, i per descomptat tota la música és en directe. Tenim elements de multimèdia i gravacions originals d'Elvis en què parla amb mi quan jo era un nen. O sigui que l'audiència escoltarà coses que mai ningú havia sentit fins ara.

Hi ha molts imitadors d'Elvis arreu del món. Com s'ho ha fet, vostè, per ser el més reconegut?

Suposo que tothom té el seu imitador favorit, però el que em fa únic és que jo el vaig conèixer. I porto a l'escenari aquest record i el coneixement de qui va ser, juntament amb la seva benedicció. Elvis em va dir moltes vegades: "Em recordes a mi".

Eren amics? Hi havia una diferència d'edat enorme. Com el va conèixer?

Ma mare el va conèixer abans que jo nasqués. El primer cop que hi vaig parlar era un infant i no teníem gaire tema de conversa. Però quan jo tenia 16 o 17 anys, Elvis i jo parlàvem molt. L'últim any de la seva vida vam parlar unes cent vegades, de vegades tres cops al dia per telèfon.

I de què parlaven?

En aquell moment, jo era un adolescent com havia estat ell quan va començar a actuar. El camí que van agafar la meva vida i la seva eren molt diferents. Així que estava molt interessat en com era la meva vida. Jo, per descomptat, estava molt interessat en la seva.

Era feliç en aquests últims anys de la seva vida?

Tenia el cor trencat a causa del divorci i del fet que Priscilla s'hagués quedat amb Lisa Marie. Però estimava els seus fans i era feliç fent els seus espectacles. Era com qualsevol altre home, amb la diferència que no podia baixar a la cantonada.

Diu que en el xou s'escolta una cinta que Elvis li va enviar amb una conversa gravada dos dies abans de la seva mort. Li enviava cintes de veu normalment?

No, això va ser excepcional. Dos dies abans que morís vam parlar per telèfon. Va enregistrar la conversa i la seva secretària me la va enviar.

Suposo que deu haver llegit tota la literatura sobre Elvis. Ha llegit els llibres de Peter Guralnick?

Sí, són bons i interessants. I el llibre de Larry Geller -experruquer d'Elvis que es va convertir en el seu assessor espiritual- és meravellós. Però altra gent, com els seus exguardaespatlles, han escrit llibres escombraries.

Els dos volums de Guralnick són un retrat magistral de la part fosca d'Elvis: el sexe amb jovenetes, la màfia de Memphis, els deliris de grandesa. Què n'opina, d'aquesta part fosca?

El jove Elvis tenia una passió i una energia tremendes. I el seu món es va capgirar en un batec: va passar de ser un ningú -a l'escola era l'últim mico- a ser una estrella còsmica. Literalment tothom volia una part d'ell. Però el pas del temps ha demostrat el seu caràcter veritable: la seva caritat, la generositat amb la gent, les donacions als hospitals i a les fundacions. I sobretot la seva vessant religiosa. Ho va estudiar tot: la Bíblia, l'Alcorà, el Talmud, Buda. Volia entendre l'espiritualitat. Quin entertainer arriba tan lluny?

Parlant de religió, ell n'ha esdevingut una.

Elvis era un home extraordinari, però era només un home. Tot això de l'Església de l'Elvisologia és ximple, i si ho hagués vist s'hauria petat de riure. Si li haguessin dit que 34 anys després de la seva mort estaríem parlant d'ell, s'hauria rigut de nosaltres.

Quan va ser conscient que volia dedicar la seva vida a imitar-lo?

Poc temps després de la seva mort, vaig anar a veure alguns xous d'imitadors. El seu públic l'havia vist durant molts anys, i de sobte no tenien cap lloc on anar. Va ser com quan va morir Jerry Garcia de Grateful Dead. L'imitador era paper per caçar mosques, reunia els fans però ni el miraven: intercanviaven fotos, llibres de records, comparaven vivències. Dotze anys després de la seva mort, vaig anar a veure un altre xou amb imitadors seus i la gent no en perdia detall. I em vaig adonar que tot el paradigma s'havia capgirat. Aleshores em vaig adonar que si podia fer una bona feia, era el que volia fer.

No és dur, ser artista i dedicar tota la seva vida a imitar algú?

No pas quan estimes tot el que té a veure amb la persona que imites.

El seu màrqueting insinua que podria ser fill biològic d'Elvis. Què hi té a dir?

No diré això. Només dic que un any abans que jo nasqués, ma mare va conèixer l'Evis en un hotel de San Diego. El primer cop que vam parlar em va dir: "Podries ser el meu fill". I sempre em va tractar com si fos un fill. No crec que ho sigui. Però la mare mai en vol parlar, d'això.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT