Publicitat
Publicitat

Anàlisi

Un Español del Año a qui Espanya no ha sabut seduir

La història d'en Pujol, constructor d'un autogovern "insuficient" a ulls de quasi un 70% dels catalans segons el Centre d'Estudis d'Opinió, és la d'un desencís. El d'ell i el del molts catalans que, llegint Salvador Espriu i Jaume Vicens Vives, van somiar que, amb la democràcia, Catalunya podria fer dins d'Espanya camí cap a la seva plenitud nacional i el benestar material. Però la realitat ha estat tossuda i, alliberat de responsabilitats de govern i tip d'intentar-ho ("Fer pedagogia ja no serveix per res", afirmava darrerament), Pujol ha fet el pas després de veure que Espanya s'ha regenerat i que a Catalunya li han dit massa cops no.

El del Centre d'Estudis d'ahir és el mateix Pujol que va tenir un paper clau en la Transició, en l'aprovació de la Constitució i en la configuració d'un estat autonòmic que, empatxat de cafè per a tothom, ha acabat sent inviable. I també el mateix que als anys 90 i principis dels 2000 va intentar un salt en l'autogovern pactant amb el PSOE i el PP. I el que va ser guardonat amb el premi Español del Año pel diari monàrquic, conservador i espanyolista Abc i esbroncava els joves del seu partit a les escoles d'estiu cada cop que li imploraven "un pas endavant". Però és un Pujol fart i que, com assumeix a l'editorial, viu en un país on a la majoria de nacionalistes ja no els bastaria ni amb ser com el Quebec.

Fa sis mesos, a Público , ja va admetre que no tenia "força moral per criticar l'independentisme" i que comprenia els que són independentistes malgrat que a ell no l'havien d'esperar "per un cop de geni". Però ha anat lliscant.

Fa uns anys deia a El Mundo que "mai havia fet un plantejament secessionista" i l'any passat que "mai havia cregut en un estat català dins la UE". El 2002, encara president, afirmava a l' Abc que "el somni nacionalista no té per què ser necessàriament la independència". Fins que un altre somni s'acaba.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT