Publicitat
Publicitat

ESCLATA EL MÓN ÀRAB Anàlisi

El govern egipci desconnecta internet, el mitjà amb què s'ha gestat la protesta

Guerrers del teclat

Dijous, 22.28 hores: els principals proveïdors egipcis bloquegen el trànsit a internet, cosa que deixa fora de línia prop del 90% dels egipcis amb accés a la xarxa, al voltant de 23 milions de persones. Divendres, cap a les 07.00 hores: els mòbils deixen de funcionar. Només queda la telefonia terrestre. L'objectiu és clar: impedir que la gent s'organitzi per protestar.

Ni els activistes, ni els manifestants, ni la gent farta de misèria i de Hosni Mubàrak, però tampoc les empreses, els bancs, els cibercafès, les universitats o les institucions clients dels quatre principals operadors (que operen amb llicència de l'autoritat de regulació de les telecomunicacions egípcies) van poder accedir ahir a internet. El tall va ser tan brutal que va marcar un punt d'inflexió en la història de la xarxa: hi havia precedents, a Birmània, el 2007, i a l'Iran, el 2009, però allà la repressió va ser parcial i temporal. Egipte, que forma part dels tretze països "enemics d'internet" de Reporters Sense Fronteres, s'havia dedicat fins ara a controlar i filtrar la xarxa a través de la Unitat de Crims a Internet, creada el 2002 per perseguir primer l'activitat dels chat rooms homosexuals i, més endavant, la ciberdissidència.

Tunísia ho ha canviat tot
La revolta del gessamí ha inspirat molts egipcis i els ha fet perdre la por a la repressió. Mai abans durant les tres dècades de Mubàrak tanta gent havia sortit al carrer. Però les arrels del que passa avui vénen en gran part de més lluny, es remunten a mitjan d'aquesta dècada, quan els joves egipcis -nascuts i criats la majoria sota el règim- van descobrir que internet era una font d'informació alternativa i una plataforma ideal per dissentir.

Tot i la seva força, els Germans Musulmans ja no són el jugador clau a l'arena política. Tampoc ho és encara Mohamed El Baradai. Qui és clau avui a Egipte i al món àrab són els joves -educats o no, de classes mitjanes o desafavorides- que saben utilitzar Facebook i Twitter i enregistrar vídeos amb els mòbils i penjar-los a Youtube. Internet és des de fa anys una eina essencial per a l'activisme i per donar veu a les minories marginades, siguin de gènere, raça, religió o opció política o sexual. No és només un mitjà eficaç per organitzar mobilitzacions, que també, sinó que ha estat imprescindible per enderrocar el mur informatiu i el temor a opinar, denunciar i reclamar.

Els joves egipcis han estat pioners en l'ús de les noves tecnologies i un model a seguir per als seus companys àrabs; valents a l'hora de jugar-se-la i passar del món virtual al real, i brillants per esquivar la censura, sigui a la xarxa o al carrer. L'activisme virtual va néixer als fòrums i webs, va madurar als blogs i es va graduar a les xarxes socials. Cap al 2004, els bloguers laics i d'esquerra ja organitzaven manifestacions contra Hosni Mubàrak i penjaven mapes per guiar la gent. Dos anys més tard, els joves Germans Musulmans envaïen també la xarxa per demostrar que no eren tan fanàtics com els pintaven. Des del 2007, Facebook serveix per convocar causes i protestes i Twitter per alertar durant les manifestacions dels moviments de la policia i per seguir la pista als detinguts.

Els blogs van donar a llum tres tipus d'activistes: els que fan la guerra a Mubàrak en línia; els que van començar virtualment i van acabar sortint també al carrer, i els que combatien al carrer i van trobar suport al ciberespai. Molts n'han pagat el preu: una bona quantitat dels activistes, laics i islamistes, han estat assetjats, apallissats, detinguts i empresonats. També a altres països àrabs i especialment a Tunísia, on Ben Ali va reprimir amb mà de ferro la ciberdissidència i va convertir en rutina bloquejar l'accés a qualsevol web incòmoda.

Més útil que les ONG
Internet ha estat més útil per mobilitzar i polititzar els joves egipcis que els partits d'oposició, i més eficaç per denunciar les violacions del règim i les forces de seguretat que la lluita plena d'obstacles de les organitzacions de drets humans. La primera gran victòria dels guerrers del teclat egipcis va ser el 2007, quan per primer cop dos agents de les forces de seguretat van ser condemnats a penes de presó per haver torturat dos anys abans un conductor de microbús que havia gosat discutir-s'hi (se'l van endur a comissaria i el van sodomitzar amb un pal). Per humiliar-lo encara més, van enregistrar les tortures amb el mòbil i en van distribuir el vídeo via SMS... fins que va caure a mans d'un bloguer i el va penjar a Youtube.

Quatre anys després, Facebook i Twitter s'han convertit en armes de destrucció massiva per als tirans autocràtics del Magrib i el Pròxim Orient. Darrere de les manifestacions hi ha la plataforma We Are All Khaled Said (Tots sóm Khaled Said), nascuda a Facebook també per denunciar tortura. Però la revolta és descentralitzada, no hi ha un líder clar, és ningú en concret i tothom alhora, és un moviment col·lectiu i col·laboratiu i té una capacitat de contagi instantània.

Tancar a aquestes altures l'aixeta d'internet sembla una maniobra inútil i a la desesperada. Ni el boca a boca ni la ira es poden desactivar. Com escrivia ahir un jove activista egipci: "Bones notícies, la moral al Caire és encara alta. Activistes veterans dels 60 i els 70 estan ensenyant formes predigitals de coordinació. Per dir-ho d'una altra manera: ens proposem carregar-nos Mubàrak de manera medieval".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT