Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Quan en Ken no sedueix la Barbie

Qüestionat Demà passat, a Alabama i Mississipí, Mitt Romney toparà amb el Sud i amb la molesta evidència que el seu ganxo és limitat entre l'electorat amb menys ingressos i menys estudis. Després del Superdimarts, en què Romney va estar a punt de perdre a Ohio, alguns republicans han demanat al partit que forci un candidat d'última hora. Romney va al davant, però no lidera

N'hi ha que neixen amb gràcia i n'hi ha que caminen per la vida com si trepitgessin ous. Mitt Romney pertany, sense cap mena de dubte, a la segona categoria. El Superdimarts va fer pujar la seva dona a l'escenari i ell va dir a la concurrència: "Us presento el campió del pes pesant de la meva vida!" La riallada va ser enorme, sobretot quan va afegir: "No, no em refereixo al seu pes… Això no m'ha quedat bé… Ella és una gran lluitadora, això és el que volia dir!"

És la metàfora del que en un futur els politòlegs designaran com la "paradoxa de Romney": com més eleccions guanya, més feble se'l veu. I no és un problema d'errors greus (que no comet), perquè la seva campanya és multimilionària i eficaç, fins al punt que ja suma el doble de delegats que Santorum i quadruplica els de Gingrich. El problema és que no multiplica adhesions. No hi ha efecte Romney. Fins ara, quan se'l considerava el candidat "inevitable", es deia com si fos un reconeixement a la seva principal fortalesa. Des de fa unes setmanes, les elits del Partit Republicà no s'amaguen d'opinar que això d'inevitable, més que un compliment, és una fatalitat.

Romney comunica poder, com el director general que espera que es compleixin diàriament els objectius del pla de negoci sense que ningú gosi portar-li la contrària. Ell és en Ken, Amèrica és la Barbie, i ell no acceptarà un no per resposta.

Romney col·loca el seu missatge i se'n va sense esperar-se a sentir la recepció de les seves paraules. No hi ha pausa en el seu discurs. Algú li devia dir que a la seva campanya hi faltava poesia i anava pels mítings recitant amb més memòria que sentiment la lletra d' America The Beautiful . Un bon dia algú va cridar: "Canta-la!" Romney va obeir i va cantar l'himne com l'alumne que s'examina, amb fraseig sincopat i afinació escassa.

No hi deu haver candidat de qui no s'hagi dit que li faltava carisma. El 2007, als primers debats entre els aspirants demòcrates, l'única amb aire presidencial era Hillary Clinton. Al seu costat, un senador per Illinois llarg, prim i orellut parlava de pressa i amb alguna vacil·lació. Però tenia algunes idees arriscades (cobertura sanitària universal d'una vegada) i les argumentava amb aquella rara capacitat que tenen alguns polítics i alguns periodistes de transmetre que saben més del que estan explicant. En Romney no hi ha risc ni gaire passió, ni un racó ideològic que se li pugui reconèixer genuïnament seu. Va ser governador republicà en un estat demòcrata, però no ha aconseguit que la base republicana, en comptes d'agafar-ho com la prova de la seva centralitat, no es pregunti quins principis devia trair per aconseguir-ho.

El contrari de Santorum. Ell sí que és un número dos inesperat. Ha gastat deu vegades menys diners que Romney, té un discurs preconciliar sobre la vida pública i s'ha posat els cristians evangèlics a la butxaca. És imperfecte, però sembla de debò. Romney està desitjant perdre de vista algú que amb tan poc el posa tant en evidència.

Però a qui més mortifica el segon lloc de Santorum és al tercer en la cursa, l'ex- speaker Newt Gingrich. És el millor orador, el millor entrevistat i el més culte. Disposa dels milions de Sheldon Adelson, el magnat dels casinos. Però Gingrich és com l'escorpí de l'acudit. No pot evitar lluir la seva eloqüència i la seva cultura, amb la qual cosa redueix el votant a un col·laborador necessari. La seva narrativa no és sobre Amèrica sinó sobre Gingrich salvador d'Amèrica. La seva dona, Callista (que té com a model Jacqueline Kennedy), mira el públic com si vigilés qui aplaudeix i qui no.

En aquest concurs de tres (Paul ja és testimonial) Romney és el més viable, sens dubte. Però guanyar les primàries només és una condició necessària, i el seu probable rival del novembre ja ha après a parlar amb l'aplom dels presidents.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT