Publicitat
Publicitat

M. Rosa Muñoz:

"L'error més gran de la meva vida va ser casar-me"

Mare "No sé el que és l'amor d'una mare, però no li guardo rancor perquè em va deixar viure" Satisfacció "He tingut moltes vides, i he disfrutat en totes excepte els primers 28 anys" Monja "No ho vaig passar gens bé, no podies fer res que et satisfés"

La biografia de Maria Rosa Muñoz Codina és carn de novel·la. Va tenir una infància de nena rica, però sense l'afecte d'una família. La seva mare va ser una de les primeres dones divorciades de la República. Del seu pare no en té cap bon record, i la seva mare la tractava amb menyspreu. Als 14 anys es va fer càrrec d'ella el Tribunal de Menors i la van acabar educant les monges. Es va fer monja sense vocació, va ser missionera a Veneçuela i, als 28 anys, va penjar els hàbits. Es va casar amb l'únic home que no va estimar i no va poder fer realitat el seu desig de ser mare. Emprenedora quan no existia aquesta paraula, va fundar una residència universitària, va dirigir dues escoles i va viure a Anglaterra. Quan gairebé no hi havia dones en càrrecs de responsabilitat, ella treballava a l'Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat. A Mis hombres y yo repassa la seva vida.

Ha estat una vida molt plena.

Sí, tinc la sensació que he viscut moltes vides. He disfrutat en totes, excepte els primers 28 anys. Després m'han quedat 65 anys. Però estic satisfeta de la meva vida.

Comparat amb el que vostè ha patit, avui dia ens queixem massa?

Crec que no s'educa bé. Pares i educadors han de saber que als nens no se'ls pot dir que sí a tot, han de saber que existeix el no. I quan d'adolescents tenen una petita dificultat no se n'ha de fer una muntanya sinó dir-los que al llarg de la vida s'hi trobaran moltes vegades. Adapta't.

Què ha après dels fracassos?

Aquells anys a casa sense afecte, els anys de soledat a l'escola de monges i la formació antinatural al convent m'ha servit per estar preparada per superar moltes coses. Les dificultats després sempre m'han semblat més petites.

Com es viu sense l'afecte de la família?

Quan ets petita no ho entens i vius preguntant-te contínuament per què et tracten així, com és que no et fan un petó... però les preguntes quedaven sense resposta.

Com ha marcat això la seva personalitat?

Potser he buscat molt l'afecte de les persones i ha estat una de les meves equivocacions. Per això em desenamorava. El que jo imaginava no ho trobava. Ara m'adono que sempre he buscat l'acceptació dels altres en tot el que feia. I era perquè tenia una mancança.

Sempre es diu que una mare ho faria tot pels fills, però hi ha dones, com la seva mare, que no tenen aquest instint maternal.

Sí. Quan parlen de l'amor d'una mare per sobre de tot jo em sento malament perquè no en tinc ni idea, del que se sent. Per això després he posat tot el meu afecte i capacitat a fer coses i fer-les bé.

Com era la seva mare?

Només cuidava de la seva figura. Va viure coses molt avançades. Als anys 30 viatjava en avió, feia creuers i sortia molt. Però no va trobar ningú, deuen ser els gens... Va morir pobra. Ella volia que jo l'anés a cuidar però no em penedeixo de no haver-ho fet. Crec que tenia dret a viure. Sempre he posat els drets dels demés per davant meu excepte en aquest cas. I no li guardo rancor. Per ella sento agraïment perquè em va deixar néixer. Pel meu pare, en canvi, no sento res.

I el seu instint maternal?

Jo volia formar una família. M'he equivocat, a la vida, però l'error més gran va ser casar-me. Als 36 anys ja tenia prou coneixement per saber que no l'estimava. Però tenia moltes ganes de saber què era tenir família i continuo sense saber-ho. M'ha quedat pendent ser mare.

Se sent sola?

He trobat el sentit de família en altres persones, però sí que crec que la soledat em persegueix.

Què recorda de la seva etapa de monja?

No ho vaig passar gens bé. No es podia fer res que et donés satisfacció. Ens deien que havíem de buscar el que no ens agradés i el que fos difícil perquè és el que agrada a Déu. Era un suplici i una educació equivocada. Allò no era l'Evangeli. I quan vaig ser monja vaig ser una monja de veritat, perquè en tot el que he fet he posat interès. Però vaig veure que no podia seguir i no me'n penedeixo. Ho vaig deixar als 28 anys, vaig perdre la joventut.

C om va ser treure's l'hàbit?

Va ser un xoc. Ens havien dit que sempre havíem de mirar a terra, i sortir al carrer i veure com els homes miraven les dones... Eren els anys 50. Els homes tiraven floretes a les dones pel carrer i a mi em semblaven pecats mortals. Tot allò em sorprenia.

Quina relació manté ara amb l'Església?

Sóc catòlica i les monges que estaven amb mi van venir a la presentació del llibre. Em diuen que tot el que explico és veritat, però que ara els convents ja no són així.

Dels 23 homes que apareixen al llibre, de quants es va enamorar?

De tres o quatre, però dos eren casats i ja estan tots morts.

Ha estat feliç?

Crec que sí perquè he tingut més del que podia imaginar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT