Barcelona.Gylfi Zoeaga va ser un dels pocs economistes que va alertar del perill de l'actuació dels bancs a Islàndia. Les seves crítiques han tingut ressò amb la pel·lícula Inside job .
Què va fallar a Islàndia?
El mateix que en molts altres països: es prestaven molts més diners dels que s'invertien. Però el cas d'Islàndia va ser més extrem, perquè el volum del deute multiplicava per deu el producte interior brut. El 2002 s'havien privatitzat els bancs, que van quedar a mans d'homes de negocis. Aquests van començar a invertir grans quantitats a l'exterior i a prestar-se diners entre ells.
Una bombolla gegant.
El 80% del deute es va invertir a l'estranger, i un país tan petit no ho va poder suportar. Quan van deixar d'entrar diners a aquests bancs, tot es va esfondrar. I no es van rescatar perquè el cost era inassumible. A més, com que al darrere no hi havia una moneda forta, com l'euro, la solució era més complicada.
Quin va ser el paper de l'Estat?
Va permetre que passés. L'any 2000 el govern va decidir convertir Islàndia en un centre d'inversó internacional i relaxar totes les regulacions. És una temptació per als polítics, perquè els bancs generen impostos forts i també financen els partits. El país es va converitr en un gran fons d'inversió. I a més això no va tenir cap impacte sobre l'economia real: a Espanya o Irlanda com a mínim es va traduir en la construcció de vivendes. Aquí el poc que es va quedar dins del país (un 20% del deute) va servir perquè uns pocs compressin cotxes japonesos i vacances. El 70% de negocis islandesos estan a la bancarrota.
S'han pres mesures per evitar que torni a passar?
S'han adoptat algunes regulacions financeres, però el poblema és que la qualificació del crèdit del país és molt baixa i no hi ha accés als capitals. Els comptes públics estan força bé i la inflació s'està controlant. Hi ha una previsió de creixement del 2,3% aquest any .
