Publicitat
Publicitat

EL LIDERATGE SOCIALISTA

Rubalcaba és un as entre les bambolines del poder. Fa vint anys que s'hi mou i li queden poques manies

L'etern camaleó

"Estic cansat, molt cansat, és un cansament estructural. Tinc ganes de deixar-ho, de retirar-me". Alfredo Pérez Rubalcaba (Solares, Cantàbria, 1951) ho confessava els primers dies del 2001 dinant en un restaurant de Madrid amb un grup de periodistes. José Luis Rodríguez Zapatero feia sis mesos que havia estat escollit secretari general del PSOE i una de les primeres coses que va fer va ser repescar Rubalcaba i encomanar-li negociar el pacte antiterrorista amb el PP, que tenia com a objectiu endurir el setge a ETA i el seu entorn i desallotjar el nacionalisme basc del poder. De tancar l'acord se'n va sortir, d'escanyar els abertzales i ETA també, però la victòria constitucionalista va fer-se pregar fins al 2009.

Entre tants bambis (Carme Chacón entre ells) Zapatero volia algú amb mili. Ell havia donat suport a José Bono i estava enfrontat al sector de Madrid afí a Zapatero i també a la família aleshores majoritària a la federació, la guerrista. Al 35è congrés no va poder ser ni delegat. Però mesos després ja estava reenganxat i tornava a ser del sector oficial. Potser sí que el 2001 estava realment cansat, però ni algun problema de salut posterior ni el 36è ni el 37è congrés van acabar amb ell i quan Zapatero, trinxat per la crisi i amb la popularitat sota mínims, va tirar la tovallola al març del 2010 la vella guàrdia del PSOE i els barons van veure en ell la millor solució, la més segura per ser candidat. Igual que ahir els delegats al 38è congrés. Esperen, això sí, que el resultat sigui millor que el del 20-N, quan es van conformar amb 110 escons de 350.

La sala de màquines del poder

Rubalcaba, de família de classe mitjana-alta, químic i professor a la Complutense, es va afiliar al PSOE al final del franquisme. Ho va fer poc abans de casar-se amb Pilar Goya, una noia de casa bona i química investigadora del Centre Superior d'Investigacions Científiques, amb qui no ha tingut fills i amb qui comparteix una vida tranquil·la i discreta amb poques aficions més enllà de la música clàssica i veure esports a la tele.

Als 70, la seva tasca política el va encaminar a la sectorial d'educació i universitats del PSOE. I d'allà al ministeri amb la victòria de Felipe González el 1982. Començava la carrera del gestor, del polític professional que seria secretari d'estat primer i ministre del ram després.

Però el Rubalcaba comunicador, tàctic i conspirador que coneixem neix el 1993. Aquell any el PSOE ha guanyat les eleccions traient la llengua, el cicle de González enfila el seu ocàs i per assegurar-se el govern han de pactar amb CiU. González s'endú Rubalcaba a la Moncloa de ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i portaveu. Els divendres les rodes de premsa posteriors al consell de ministres són un viacrucis. Ha de justificar i minimitzar casos de corrupció, els Gal i capejar la crisi fins a la inevitable victòria d'Aznar. Però es gesta el mite del murri, el comando Rubalcaba de periodistes afins i es construeix la relació de ferro amb Prisa, que a través d'El País ha jugat fort perquè el seu polític favorit lideri el PSOE.

Supervivent a les derrotes

La derrota del 1996 no el va apartar de la primera línia. En la primera legislatura d'Aznar va ser el portaveu del PSOE fins que, un cop renovades les estructures amb Zapatero, es reinventa. Després d'usar-lo per a la política antiterrorista, a Rubalcaba el van fer cap de la campanya del 2004 i va liderar la gestió informativa de l'11-M. És seva la frase: "Mereixem un govern que no ens menteixi", i també són seves les desenes de trucades a periodistes combatent la versió oficial que ETA era l'autora de la massacre de Madrid. La dreta el va convertir en la seva bèstia negra.

El jonc va fer un Estatut

El 2004 Zapatero el fa portaveu al Congrés. Allà es val d'una brillant oratòria i negocia lleis i pressupostos. Amb ERC i amb Joan Puigcercós, però també amb Josep Antoni Duran i Lleida, de CiU, i Josu Erkoreka, del PNB. A l'Estatut sublima el seu tacticisme i té un paper clau per resoldre el tema malgrat que després de la sentència del TC reconeixeria el fracàs de l'empresa per garantir l'encaix amable de Catalunya a Espanya. Era el Rubalcaba autonomista i gairebé federalista que després, com a candidat primer i aspirant a la secretaria general després, ha abraçat un discurs unitarista i jacobí que té poc a envejar al d'Alfonso Guerra. En ell, i quan es tracta d'idees, tot és dúctil. Com el jonc, es doblega però mai es trenca.

Un cop resolt l'Estatut, Zapatero el va enviar a Interior, segur que ell podria resoldre la papereta d'ETA i convertir-lo en el president que acabés amb el terrorisme a Espanya. Va seguir amb la persecució policial implacable i ho va combinar amb diàlegs i contactes més o menys discrets amb els entorns de l'organització i el socialista basc Jesús Eguiguren, que feia de pont. El PSE-EE ha esdevingut el seu gran suport i aval en els últims mesos. Quan feia setmanes que havia deixat el govern, del qual era també portaveu i vicepresident primer després de la gran remodelació de Zapatero del 2010, ETA va anunciar el 20 d'octubre del 2011 que ja no mataria mai més. Ja no va servir, però, per arreglar el balanç de Zapatero ni per donar aire a Rubalcaba a les generals de novembre.

Al nou secretari general dels socialistes és habitual veure'l pels passadissos del Congrés amunt i avall amb el seu vell telèfon, que usa per contestar tots els SMS que rep. És un home que no para però que no és amic de la vida de partit: ho és del poder. La seva capacitat de treball l'ajuda. En la seva última etapa al govern vivia al ministeri (la seguretat obligava) i això feia que només es permetés trencar la rutina per sopar els dissabtes amb el seu amic d'infància, el portaveu del PSOE a l'Ajuntament de Madrid, Jaime Lissavetzky, també químic, també fanàtic del Reial Madrid i també militant del PSOE des del 1974. Quan era portaveu al Congrés hi anava tots els diumenges a la tarda. Al despatx, amb música clàssica de fons, preparava la setmana, mirava papers i trucava a col·laboradors i periodistes. Movia fils, és el que més li agrada i és el que millor fa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT