Marta Cardona: "He plorat escrivint l'últim capítol de les dues novel·les"

De petita, les lectures de Jane Austen, Charlotte Brontë i Jules Verne i les aventures de Zane Grey la feien somiar. També llegia Verdaguer, Narcís Oller, Víctor Català, Mercè Rodoreda. "Suposo que es llegeixen molt aquí, oi?", em demana. Marta Cardona té cinc fills: Martha, Susanna, Richard, Peter i Clementina, que es diu així per la poeta Clementina Arderiu. Com el seu alter ego a la ficció, Maria Salvans, va marxar a Anglaterra buscant una vida millor. A Una història particular coneixerem la família de la protagonista.

Són biografies novel·lades?

Sí, he fet servir la meva experiència vital per escriure aquestes novel·les. I també les he escrit per mantenir el català, per no perdre'l.

Ets tot un caràcter! Ve de família?

De les dones. La mare era el pal de paller. A Una història particular provo de comprendre la Filo, que és la meva mare. M'ha costat força escriure aquest segon llibre.

Per què?

Em sento uneasy, inquieta, pensant com s'ho prendran al meu poble. Però no vull queixar-me del que m'ha tocat viure. Era l'ovella negra, la rebel de la família. Pensa que, al poble, la primera noia que va anar amb pantalons vaig ser jo. Un cop, anant amb bicicleta em van apedregar perquè portava pantalons. Però els vaig seguir portant. Segueixo tenint esperit de lluita.

A Anglaterra, com la teva protagonista, decideixes parlar en anglès amb els teus fills?

Això va ser dur i em va costar molt. Quan em vaig quedar sola, no tenia amb qui parlar català. Els nanos volien que els parlés en anglès. És ara que són grans que el volen aprendre! El meu fill Richard diu que és català i el vol parlar, ves! La vida dóna moltes voltes.

Et vas quedar sola amb cinc criatures petites.

Sí. Però com que tenia molta feina, no m'enfonsava. No tenia temps! Els serveis socials anglesos volien quedar-se les criatures. Però vaig seguir treballant de valent per tenir-les juntes. Algunes vegades em pregunten: "Mama, per què no vam tornar a Catalunya?". Sobretot la Clementina, que no li agrada el fred.

I què li contestes?

Li explico tots els avantatges que han tingut vivint en un país que, als anys 50, estava molt més avançat que aquí. Catalunya ha canviat una barbaritat! Vaig marxar perquè aquí no hi havia cap futur per a mi.

I tenies clar que havies de marxar a un país estrany tan jove?

Mira, vaig començar a treballar en una fàbrica i de la fàbrica vaig passar a l'oficina. Una noia no podia fer res més i jo tenia molta inquietud. Volia sortir, marxar, estudiar, fer una carrera… Oh, ara que ho penso, sí que era valenta! [Riu.]

Per què vas triar Anglaterra?

Perquè vaig llegir un anunci al diari que necessitaven servei domèstic.

Les poques vegades que vas visitar la família, no et van dir que et quedessis?

No, no vaig tenir mai cap ajuda. Amb cinc fills petits, treballant sense parar i guanyant un sou justet, com podia viatjar? Enyorava molt Catalunya perquè vaig passar set anys, set!, sense poder tornar.

Tant a Fora de lloc com a Una història particular hi ha moments duríssims. Què t'ha dolgut recordar?

Els últims capítols dels dos llibres. He plorat escrivint-los.

Notaves la mirada estranya dels que et feien sentir fora de lloc?

Encara la noto de vegades. Com que tinc un accent que no és de Yorkshire em pregunten: "Where you come from?" Sovint els dic: "From Huddersfield", per fer broma. Després em diuen: "Ah, you're Spanish". I els dic: "No, no sóc espanyola. I'm catalan". Al principi, els costava entendre que els catalans som diferents. Ara ja ho saben. Després del Jocs Olímpics se'n van adonar, segons el que he experimentat.

Vas estudiar magisteri a Anglaterra?

I vaig fer la prova ensenyant català! Fins i tot, vaig fer un article que es va publicar i es deia Catalan in Huddersfield. El Batista i Roca, que vivia a Anglaterra i rebia la revista, es va interessar per aquesta Marta Cardona que ensenyava català a Huddersfield. Em va trobar i em va convidar a conèixer The Anglo-Catalan Society a Londres. Allà mantenien el català, l'ensenyaven, feien conferències, llegien literatura catalana. Em va emocionar.

Vas néixer a Reixac, avui Montcada i Reixac. Els teus fills han visitat els teus paisatges d'infantesa?

Sí, i els hi han agradat. I això que tot ha canviat molt, ja no és el que era. Però les muntanyes, les Maleses, encara hi són. [S'emociona.]

Canviaries alguna cosa de la teva vida?

Per a mi, haver escrit aquests llibres ha servit per donar una explicació als fills. Els vaig deixar sense pare. No vam parlar mai del que va passar i mai em van fer cap retret. Ara ho han pogut llegir i ho comprenen tot.

Què t'han dit els teus fills després de llegir les dues novel·les?

"Mama, we proud of you". S'hi han reconegut i han entès la història familiar.