Publicitat
Publicitat

Milicians 2.0 a la guerra civil de Líbia

Tony Birtley, un dels enviats especials d'Al-Jazira a Líbia, ha aconseguit un dels materials amb què somiem tots els que cobrim conflictes en aquesta era de guerres@modernes.com . Es tracta d'una mena de diari visual elaborat per un jove soldat partidari de Gaddafi, una col·lecció de fotos i vídeos gravats al març al front de Brega-Ras Lanuf. Jo també hi era, allà, els mateixos dies i als mateixos indrets. Vam coincidir-hi, però cadascú en un costat diferent de la línia del front. El milicià gaddafista feia la guerra tan bé com sabia, i aquest humil servidor feia la seva feina tan bé com podia, menjant sorra, passant fred i calor, atabalat pels punyeters trets a l'aire, i amunt i avall per la carretera del desert.

L'exèrcit rebel va trobar el diari entre les pertinences del jove milicià, caigut fa pocs dies al front de Misurata. El material és d'una qualitat més que acceptable i mostra la rutina d'una guerra des del punt de vista del combatent, el que molts periodistes voldrien fer i ningú no ha aconseguit del tot. Per molt que ens apropem a les trinxeres i compartim por i suor amb els combatents, sempre acabem explicant la guerra com la veiem nosaltres. Sempre serà la nostra suor i la nostra por la que acabarem transmetent.

Estem davant d'una nova raça de combatent, un milicià 2.0 capaç de tuitejar la seva odissea bèl·lica, amb un fusell i un mòbil de tercera generació per compartir el que veu i el que sent. El jove mort apareix de tant en tant a les imatges, impulsiu. Somriu. La guerra pot ser divertida, malgrat tot. Les emocions bullen -m'imagino- quan avances en columna, assaltes la posició de l'enemic o portes els sentiments al paroxisme.

La plàstica de la guerra

Grava paisatges que segurament el van colpir: una columna de fum a l'horitzó, la carretera d'asfalt com una cicatriu al desert, l'estela dels projectils ferint el cel. La guerra té la seva plàstica, horrorosa i fascinant. I el jove ens ha deixat un material informatiu de primer ordre. Dotzenes de cadàvers agrupats, vestits de civil. No van caure en combat, no tenen gestos defensius. Repeteixo: estan agrupats, senyal que van ser executats. Alguns tenen les mans i els peus lligats.

Hi ha un grup de suposats rebels detinguts, atemorits i asseguts a terra, semblen adolescents. Algú diu: "Matem-los i llancem-los al mar". Jo hi he estat: la platja està a menys d'un quilòmetre. En diverses fotografies apareix ni més ni menys que Mutassim al-Gaddafi, fill del dictador, en primera línia del front. Les imatges del milicià podrien servir de testimonis de càrrec contra els membres del règim en un hipotètic judici per crims de guerra.

És molt difícil cobrir una guerra des dels dos bàndols. S'ha de triar. Jo vaig escollir el costat dels rebels. Amb ells em vaig apropar a primera línia de combat fins on et dicta el sentit comú. Sempre és igual: allà tens aquella línia prohibida. Sents por, i alhora la temptació de travessar la trinxera per saber què passa a l'altra banda.

Ara ho sé, gràcies a les imatges del milicià 2.0: els gaddafistes esborraven les banderes rebels, carregaven les armes, prenien posicions i torturaven a pocs centenars de metres d'on era jo, impotent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT