Publicitat
Publicitat

Núria Terribas: "Els problemes ètics en la medicina són menys ideològics del que sembla"

PerfilFuig de les discussions cridaneres, però no defuig els temes polèmics. La bioètica, en la qual treballa des de fa molts anys, n'éstà plena, de temes espinosos. Nascuda el 1964 a Barcelona, és uns anys més gran que la seva germana Mònica, directora de TVC. Núria Terribas dirigeix un organisme menys conegut que la televisió però molt respectat per la comunitat científica: l'Institut Borja de Bioètica, pioner a Europa en la seva especialitat.

¿Com és la vida d'algú que es passa la vida parlant i decidint com resoldre èticament situacions de vida o mort?

Et dóna una perspectiva molt diferent sobre el que és important. Hi ha moltes coses que la gent no es planteja fins que li toquen de prop.

¿L'eutanàsia, per exemple?

Sí. Quan et topes amb aquests drames individuals és quan et preguntes: ¿i què faria jo en una situació així?

¿I què hem de fer?

Catalunya no té competències. Per tant, depenem del que decideixi el Congrés, que és on s'aprova el Codi Penal, el qual castiga tota ajuda d'una tercera persona per posar punt final a la vida d'algú, sigui d'una manera directa -eutanàsia- o amb una ajuda al suïcidi -posar els mitjans a algú perquè ell mateix es tregui la vida: és el cas de Ramon Sampedro.

Pots deixar escrit que, arribat el cas, et desconectin.

Pots haver fet unes voluntats anticipades i pots haver deixat dit que no vols determinats tractaments. Però si dius: "Arribat un punt extrem, vull que em posin una injecció de clorur potàssic", això només es pot aplicar a risc que et caigui el Codi Penal i et posin a la presó. També és veritat que la llei ho castiga amb penes d'un màxim de 6 anys, quan per un homicidi són 20 o 30. En alguns països s'ha despenalitzat.

En quins?

A Holanda, Bèlgica i Luxemburg. A Suïssa, només l'ajuda al suïcidi, no l'eutanàsia. La gent interpreta que si tens un malalt terminal amb un respirador i li treus, ja estàs fent eutanàsia, i això no és cert.

Per què?

Eutanàsia és fer una acció positiva que provoqui immediatament la mort de l'individu. Això només ho pots fer amb una injecció de clorur potàssic. Quan el que fas és retirar tractaments a un pacient perquè pugui morir en pau és limitació terapèutica: es consensua entre la família i l'equip mèdic, normalment per limitar les mesures dites de suport vital, que són les que permeten que les constants vitals funcionin.

La bioètica no només tracta d'això.

Si analitzes el terme, és molt simple d'entendre: bios (vida), ethos (ètica): què està bé i què no en relació amb la vida, tant la humana com l'animal i la natual en general.

Això i tot és el mateix. ¿Vostès són com els vells filòsofs?

És una disciplina multidisciplinar: escolta la veu de juristes, metges, filòsofs, pacients... El tema que la bioètica fa més anys que discuteix és el principi de la vida i el final de la vida humana. I encara no ens hem posat d'acord. Els primers debats ètics als EUA eren entre professionals que tractaven pacients amb insuficiència renal, per veure a quins endollaven als primers aparells que es van crear. Se'ls anomenava "comitès de la mort". Qui no entrava a la llista era home mort.

Què ha canviat des d'aleshores?

Les posicions segueixen molt enrocades, amb dos extrems: els que parteixen de considerar que la vida és un do diví, un bé sagrat, que no ens pertany i de la qual no podem determinar-ne el principi ni en el final, i els que creuen que la vida és de cadascú i que l'individu pot decidir quan hi posa punt final i on és el principi. Però si el debat es radicalitza amb postures que no dialoguen, queden fora de la bioètica. La bioètica és diàleg. Pots estar en contra de l'avortament però acceptar-lo en determinats casos. I el mateix amb el final de la vida. Hi ajuda molt el fet d'analitzar casos concrets.

Expliqui'n un.

No fa gaire va sortir el cas d'un pacient en situació terminal de qui els metges deien que, pròpiament, de terminal encara no ho era. I tanmateix ja no se li podia fer res. Ell deia que ja en tenia prou, però tampoc no hi havia cap tractament per retirar-li i, per tant, no podies fer res per accelerar el procés. És important baixar als casos concrets per despolititzar. Eutanàsia sí o no, avortament sí o no... Aquests debats no porten enlloc.Moltes d'aquestes qüestions són menys ideològiques del que sembla. Portades al terreny personal, el sentit comú s'imposa més.

On situem el sentit comú en l'avortament?

Des de l'Institut Borja de Bioètica hem fet dos documents especialment polèmics. Un el 2005, sobre l'eutanàsia, en què advocàvem per la despenalització en determinats casos. L'Església no l'accepta en cap cas ni en cap circumstància. I un el 2009, sobre l'embrió humà, que no només parlava de l'avortament -aleshores pendent d'aprovar-, sinó sobre l'estatut de l'embrió, que et permet prendre posició sobre qüestions com la reproducció assistida o l'anticoncepció. L'embrió té un valor en si mateix, és vida humana, però no és el mateix un de quatre cèl·lules al laboratori, congelat, que un d'implantat en un úter que s'està desenvolupant per donar lloc a una criatura.

L'Institut Borja es declara cristià.

És una fundació privada, civil i universitària (URL), que en el seu patronat té institucions religioses com l'Hospital de Sant Joan de Déu o els jesuïtes, i que en el seus estatuts es defineix d'inspiració cristiana. Però no catòlica. I aquest punt és crucial, perquè ens ha permès tenir lliure pensament. I ens ha portat conflictes amb la cúpula eclesial. No diem amén al que diu en el magisteri. L'Institut va ser el primer centre de bioètica a Europa, creat l'any 1976 gràcies a la iniciativa de Francesc Abel, metge i jesuïta, mort el 31 de desembre. Durant 35 anys ha estat l'ànima de l'Institut, aportant els seus amplis coneixements de les ciències i les humanitats. He treballat amb ell gairebé 18 anys i he après al seu costat tot el que sé de bioètica.

¿És ètic triar el sexe d'un futur fill?

A Espanya, quan el 2006 es va modificar la llei de reproducció assistida, es va plantejar el debat i es va rebutjar: només està permès triar sexe per descartar naixements amb malaltia. És l'eugenèsia negativa. La inversa, la perfectiva o de tria, no s'accepta. La teoria ètica és que és un pendent relliscós. Comences acceptant determinar el color dels ulls o el sexe i no saps on acabaràs... Els pares, quan porten una nova vida al món, ¿ho fan per un caprici, com aquella persona que es compra una corbata i la vol groga, o això de la paternitat és una altra cosa? Sabem, però, que en laboratoris privats es contravé la norma. Tècnicament és senzill. I en països com Bèlgia està permès.

Per tant, hi ha un consens relatiu.

Sí. Al Comitè de Bioètica de Catalunya uns ho defensen i uns no. I altres hi veuen graus. Els comitès d'ètica dels hospitals, que no són cap tribunal sinó que només ajuden a reflexionar i fan recomanacions, tenen molta feina. Catalunya és capdavantera en la implantació de comitès d'ètica. En tenim uns 50, en hospitals de tota mena, fins i tot en l'atenció primària. També en aquest camp hi ha conflictes ètics, potser no decisions de vida o mort, però sí conflictes, per exemple, en la comunicació metge pacient.

On se situa el consens sobre el clonatge?

Fa quinze anys, després de l'ovella Dolly, va semblar que estàvem a les portes de l'eugenèsia nazi. Si érem capaços de clonar un mamífer, també ho podíem fer amb un home o un fetge. Doncs no: és més complex del que semblava. L'avenç en la teràpia cel·lular ha donat més complicacions del previst. En canvi, s'ha evolucionat cap a altres bandes. Per exemple, s'ha vist que d'una cèl·lula de la pell som capaços d'obtenir-ne la memòria històrica fins a convertir-la en cèl·lula mare, de quan era embrió. Això amb moltes dificultats. Per tant, s'ha rebaixat la tensió per als que ens dediquem a la bioètica. El que passa és que encara hi ha qui ven fum. Es generen expectatives de curació que encara són molt llunyanes. No crear falses esperances ni miracles, aquí també hi ha debat bioètic: dels metges i també dels periodistes.

Què hem de fer amb els aliments transgènics?

Els efectes perjudicials per a la salut, a mitjà o llarg termini, es desconeixen molt. En aquest context, el problema essencial és la transparència en la informació al ciutadà. I al darrere hi ha un conflicte d'interessos. Avui al ciutadà pràcticament no se l'informa... I després hi ha una reflexió ètica de fons, de justícia social: ¿i si amb aquests aliments poguéssim pal·liar el problema de la fam al món? Però se n'està fent un ús que no va per aquí.

I com hem de tractar els animals?

Són éssers vius i com a tals mereixen respecte. Tenen uns drets que no poden defensar i que, per tant, hem de defensar els humans. Ara hem prohibit les corrides de toros, però oblidem que tots consumim animals de granja que tenim en condicions infraanimals. Per tant, aquí hi ha moltes contradiccions. Tot i que tenen una vida limitada, les plantes són éssers vius i també ens les mengem. En les societats desenvolupades el modus vivendi són els éssers vius. Tret de quatre coses, ens alimentem d'éssers vius. Per això certs debats són una mica estèrils.

La ciència i la tecnologia, en tot cas, acaben sent imperatives.

És bastant així. En l'últim mig segle, la medecina ha avançat més que en els mil anys anteriors. I això naturalment desborda qualsevol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT