Publicitat
Publicitat

Les diferències entre els diferents sistemes polítics marquen l'abast de l'efecte contagi

No tots els països del món àrab caben Al mateix sac

El món àrab no és un bloc monolític. Cada país té els seus trets diferencials forjats al llarg de la seva curta història com a estat independent. Bourguiba a Tunísia o Nasser a Egipte van constituir repúbliques presidencialistes laiques i socialment modernitzadores que amb els anys s'han anat pervertint. Al Marroc, l'altre gran aliat occidental del nord d'Àfrica -i candidat a viure l'efecte contagi-, la presència del rei, totpoderós i infal·lible, cap d'estat i cap espiritual, símbol de la unitat de la nació, distorsiona qualsevol anàlisi de futur a partir del que està passant avui.

Egipte i Tunísia, diferents
Tot i les aparences, els grans centres turístics i la llibertat de les dones
Tunísia -amb Síria o Líbia- respon al que la classificació del Carnegie Endowment for International Peace dels EUA defineix com autocràcia plena: una dictadura encoberta, de tolerància gairebé zero, on les eleccions són una pantomima, fonamentada en la repressió de les alternatives polítiques i socials. Egipte, en canvi, respon a la definició d'autocràcia liberal -com el Marroc, Jordània o el Iemen-: règims que barregen l'autoritarisme amb el pluralisme limitat; on els seus líders fan reformes parcials i permeten el protagonisme d'altres actors, amb la tàctica de dividir per vèncer; on hi ha un cert teixit de societat civil i on la premsa té marge per al debat. Es tracta, en realitat, d'una diferència de grau, centrada en l'amplitud de la liberalització política.

En aquesta classificació, cal fixar-se en els partits laics d'oposició com a alternativa factible al règim vigent i als islamistes. A Tunísia, l'oposició, a la pràctica, no existia. Es feien eleccions i hi havia un Parlament, però, com remarca Freedom House, "els partits d'oposició independents de la influència de l'Estat eren dèbils". En aquests règims, una revolució porta al desconcert i a un enorme buit de poder: el país és el règim; Tunísia era Ben Ali i el seu cercle.

Mubàrak ha deixat corda
Quan la situació s'ha tensat, el president egipci ha afluixat
Reformes constitucionals el 2005 i el 2007 van obrir una mica l'espectre polític. Tot i el control ferri, un moviment intel·lectual com Kifaya -que en el seu manifest fundacional va denunciar "despotisme repressiu" del règim- ha estat actiu des del 2004, encara que no hagi complert les expectatives; hi ha un partit laic d'oposició consolidat, Al Wafd; Alaa Aswany va poder publicar L'edifici Iaqubian , un retrat demolidor de l'Egipte actual; i la figura de Mohammed Al Baradei podria contrarestar el pes dels Germans Musulmans. Que Mubàrak i la seva família tenen el monopoli de la vida política i que obren i tanquen l'aixeta del pluralisme quan els convé? Sí. Que l'oposició està poc articulada? Sí. Però hi ha opcions sobre la taula.

I el Marroc?
La Constitució prohibeix un sistema de partit únic
El resultat és un panorama atomitzat en què el monarca regula els canvis amb astúcia i en què també ha anat obrint la mà per neutralitzar veus dissidents. Dos exemples: Hassan II, el 98, va permetre l'accés al poder de l'històric partit opositor Istiqlal i va nomenar primer ministre Abdul Rahman Yusufi. Des del 2002, aquest càrrec l'ocupa el líder d'Istiqlal, Abbas El Fassi, però quan va començar a caure en desgràcia, un aliat de Mohammed VI va crear un partit nou, el de la Modernitat i l'Autenticitat, que va guanyar les municipals del 2009. Que el rei hagi permès la concurrència electoral dels islamistes moderats de Justícia i Desenvolupament, o la creació el 2005 de la Comissió per a l'Equitat i la Reconciliació reforça aquesta política d'imposar des de dalt reformes d'obertura aparent que no fan més que reforçar l'statu quo. Pocs s'atreviran avui a vaticinar la fi d'aquest sistema.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT