Publicitat
Publicitat

No mentre sigui president

Benestar En el que es considera el discurs de llançament de la reelecció, Obama ha dit aquesta setmana als nord-americans que s'ha acabat gastar més del que s'ingressa, però que vol ingressar més fent que els rics paguin més impostos Urgència Per entendre-la, és útil entrar a www.usdebtclock.org. Qui veu el marcador en moviment del deute dels EUA no l'oblida mai

Washington fa goig. La gespa dels parcs ha rebrotat esponerosa i els arbres fruiters esclaten de pètals i encatifen les voreres arreu. Impossible passar pels parcs sense patir una escanyadora sequedat a la gola.

Als districtes benestants, els tallagespes ja van amunt i avall, normalment governats per hispans de poques paraules que cobren en negre i viatgen en furgonetes que cauen a trossos. Parlen un espanyol plagat d'anglicismes. Quan han d'enfilar-se a la teulada diuen " Me subo al rufo ", i per dir que et trucaran després tradueixen " I'll call you back " per " Te llamo pa tras ".

Els que estan impecables són els parterres de la Casa Blanca, tot i que allà l'instrument de la setmana no ha estat el tallagespa sinó la tisora de podar pressupostos. Quines coincidències: hi ha hagut dies que no sabia si les notícies que sentia eren dels Estats Units o de Catalunya. El govern retalla, la sanitat pateix.

Aparentment, aquí un polític que vulgui retallar té un avantatge, i és que als EUA el sector públic no té gaire prestigi, amb l'excepció de l'Exèrcit. Retallar les dimensions de l'Estat, així, en abstracte, és popular, perquè Estat vol dir impostos i intromissió. Sobretot entre els republicans, i més ara que semblen hostatges del Tea Party i ressusciten Reagan amb allò que "El govern no és la solució, és el problema".

Però als Estats Units hi ha més estat del benestar del que sembla. En contra del que molta gent creu, la despesa més gran del país no és Defensa, sinó la sanitat dels jubilats (Medicare), la dels pobres i discapacitats (Medicaid) i les pensions. Tot això, més les beques o les prestacions de l'atur, voreja un seixanta per cent del pressupost. O sigui que el polític que de debò vulgui aconseguir una reducció significativa del deute haurà de tocar drets. I com passa a tot arreu, així que grates una mica, el mateix ciutadà que malparla de l'Estat considera intocables el seu Medicare i la seva pensió. Però els hi hauran de tocar, per què el deute dels EUA ja supera els 14 bilions de dòlars. Tant Obama com els republicans han presentat objectius de reducció de deute semblants: el president vol retallar 4 bilions en 12 anys, mentre que els seus rivals parlen de 4,4 bilions en 10 anys.

La diferència és com, i aquesta serà la mare de totes les batalles per a les presidencials de l'any que ve. Obama vol recaptar un bilió més d'impostos, a base de fer que els rics tornin a pagar com abans de les deduccions que Bush els va regalar el 2001, i que encara duren. En canvi, els republicans volen abaixar la pressió fiscal, al mateix temps que proposen unes retallades que a Europa en diríem salvatges: adéu al Medicaid, privatització del Medicare, retallades enormes en educació, en obra pública i res de renovables.

"Sacrifici compartit"

Obama va afirmar tot solemne dimecres: "¿Que els jubilats hagin de pagar les deduccions fiscals de gent que guanya tant com jo? Això no passarà mentre jo sigui president. El pla dels republicans ens portaria a una Amèrica diferent de la que hem conegut". D'això en diu "sacrifici compartit", i aquesta Setmana Santa l'anirà a predicar pel país, incloent-hi un míting amb preguntes de la gent a la seu de Facebook a Palo Alto, Califòrnia.

L'endemà d'aquestes paraules de responsabilitat pressupostària, el president va rebre un aplaudiment de Dominique Strauss-Kahn, director i gerent de l'FMI. Fins fa no gaire, l'FMI només esmentava els EUA per parlar-ne bé. Però els temps han canviat, i encara que els EUA no siguin Grècia o Portugal, el Fons ha dit aquesta setmana que l'economia nord-americana ha d'actuar amb urgència perquè el deute ja és tan gran que pot "desestabilitzar els mercats de deute globals". També a aquest costat de l'Atlàntic se sent l'anar i venir de les tisores.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT