Publicitat
Publicitat

Obama: doctrina i necessitat

Encara que el discurs d'Obama sobre Líbia pugui semblar només una resposta de mala gana a les preguntes que la premsa i el carrer americans s'han estat fent durant nou dies, és probable que aquesta peça oratòria es converteixi en referència per als que en el futur vulguin estudiar quina era la doctrina que inspirava el comportament internacional dels Estats Units sobre la presidència de Barack Obama.

Entenguem-nos. Obama s'assembla a qualsevol president del món en el fet que té la necessitat de presentar les seves decisions com un inevitable imperatiu ètic i no com el que sovint són: el resultat de les amenaces, interessos, equilibris, pors i altres agents que circulen per les clavegueres dels estats. I, al mateix temps, Obama és diferent de la resta perquè sovint aconsegueix transmetre una considerable estatura moral en les seves argumentacions.

Criticat per haver ordenat l'inici dels bombardejos després d'una resolució de l'ONU i no d'una votació del Congrés, respon en aquest discurs: "El lideratge americà no és simplement una qüestió d'anar sols i carregar tot el pes nosaltres sols. El lideratge real crea les condicions i les coalicions perquè els altres també facin un pas endavant".

"Condicions i coalicions" inspirades en la "responsabilitat de protegir", una norma d'actuació de la comunitat internacional que s'ha obert pas amb el nou segle. Obama va dir: "Algunes nacions potser són capaces de fer els ulls grossos. Els EUA són diferents. Com a president, em nego a esperar a veure les imatges de carnisseries i fosses comunes abans d'actuar". Així estableix que és d'interès nacional evitar una massacre de Gaddafi, que provocaria una crisi humanitària que acabaria complicant la ja prou complicada vida dels veïns, Tunísia i Egipte.

La lliçó apresa de l'Iraq

En el discurs sobre Líbia no va respondre a la gran pregunta: com s'acaba aquesta guerra? L'objectiu (no ordenat pel Consell de Seguretat de l'ONU) és apartar Gaddafi del poder. Com es farà? ¿És qüestió només de bombardejar les seves bateries antiaèries i animar els rebels perquè entrin a Trípoli d'una vegada? Però, en canvi, va ser molt clar quan va argumentar que no podia plantejar-s'ho: la coalició internacional es dividiria i els EUA no s'ho podien permetre. Perquè han après la lliçó de l'Iraq: canviar-ne el règim va costar vuit anys, milers de vides i bilions de dòlars.

El discurs d'Obama va tornar a barrejar el més descarnat realisme -el dèficit dels EUA compromet seriosament una capacitat militar que semblava il·limitada- amb el més elevat idealisme -Amèrica actua per evitar una altra Ruanda o una altra Bòsnia-. Segur que les seves paraules no van aconseguir escalfar l'ànim més patriòtic del teleespectador mitjà. Però per a un oient des de qualsevol país del mon, l'Amèrica d'Obama sona mes cooperativa i, per això, igualment excepcional.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT