Publicitat
Publicitat

SOCIALISTES UN NOU LIDERATGE

L'elecció del nou líder socialista marcarà un abans i un després en les sempre difícils relacions amb el PSOE

El PSC davant la dimensió desconeguda

"Si guanyo jo us passareu quatre anys negociant. Si guanya Chacón, quatre anys olulejant ". Aquest és el missatge que Alfredo Pérez Rubalcaba va llançar dissabte passat a porta tancada als delegats del PSC. L'aspirant va encunyar hàbilment aquesta expressió després que Carme Chacón decidís presentar la seva candidatura a Olula del Río, el poble natal d'Almeria del seu pare, esquivant fer-ho a Catalunya. I és que després de més de tres dècades atrapat entre la vocació de partit genuïnament català i la seva supeditació al PSOE, el PSC es pot veure abocat avui a una nova dimensió sense precedents si Chacón puja al podi del socialisme espanyol.

"Les relacions entre el PSC i el PSOE han sigut esquizofrèniques i complicades. De vol i dol", assegura Gabriel Colomé, politòleg i regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Que el PSC sigui un partit independent però associat i, per tant, que participi en la direcció del PSOE és vist, tal com afirma l'exdiputat al Congrés Joan Marcet, com una "anomalia" i fins i tot un greuge per una part dels socialistes espanyols. Alhora, des del pacte de l'abril del 1977 -que va propiciar la unificació de la federació catalana del PSOE, el PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament-, els socialistes catalans han fet equilibris entre els partidaris d'una relació ferma amb el PSOE i els defensors de més autonomia.

La derrota del 1980

Els experts coincideixen que la pèrdua de les eleccions al Parlament del 1980 va ser un cop dur per al PSC i va donar arguments als detractors de la unificació. "Si hagués guanyat, el pes del PSC hauria sigut diferent", opina Marcet. Després de la derrota de Joan Raventós, el PSC es va quedar sense grup parlamentari propi gràcies a la reforma del reglament del Congrés, que es va fer per la pressió de la UCD i la visió unitarista del PSOE d'Alfonso Guerra.

La majoria absoluta de Felipe González va calmar les tensions. "Es va acceptar ràpidament no tenir grup", explica el periodista Josep Ramoneda. Però el cert és que ha estat quan el PSOE era a la Moncloa quan més necessitat de reivindicar-se ha tingut el PSC. Amb el tarannà jacobí de González -que ara reivindica Rubalcaba- tensant la corda, el PSC va presentar el 1989 un recurs a la junta electoral perquè malgrat la circumscripció única de les europees creia que, com a partit independent, hi havia de tenir presència pròpia. La sentència li va donar la raó, però va alimentar les veus que plantejaven recuperar la federació catalana del PSOE.

El canvi de tendència va venir de la mà de Pasqual Maragall, quan el 1999 va guanyar per primera vegada les eleccions al Parlament i va silenciar les veus del PSOE que sempre havien furgat en la ferida electoral del PSC. Tot i això, les referències al "federalisme asimètric", la defensa de més autogovern i la reivindicació d'un nou Estatut esgarrifaven una part del nucli dur del PSOE. Eludit per González -que va acabar negociant directament amb Jordi Pujol-, al PSC coincideixen que cap líder socialista havia estat tan empàtic amb Catalunya com José Luis Rodríguez Zapatero, encara que tot acabés en una simple declaració d'intencions.

La tensió entre els dos partits va ser d'alt voltatge poques setmanes abans de les eleccions generals del 2004, quan es va fer pública la reunió de Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores vicepresident del Govern, amb ETA. Mentre Zapatero pressionava Maragall perquè acceptés la dimissió de l'exlíder d'ERC, fonts del PSC expliquen que José Blanco, que era ministre, va trucar a socialistes catalans com l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i el de l'Hospitalet, Celestino Corbacho, per temptejar la recuperació de la federació del PSOE a Catalunya.

"Va ser un intent, perquè el PSOE sap que si hagués de competir amb el PSC a Catalunya mai tornaria a guanyar unes generals", assegura Colomé. Les discrepàncies entre ambdós partits es van fer més crues amb la tempestuosa negociació de l'Estatut. Després d'induir l'arraconament de Maragall, les aspiracions del PSOE de trobar en José Montilla una relació més plàcida amb els socialistes catalans van quedar frustrades. La pressió de la dreta i dels jacobins del PSOE que es van sumar a la croada contra l'Estatut van ser determinants perquè Zapatero acabés diluint la seva empatia catalana.

Amenaces mai complertes

Malgrat totes les tensions i el pes que té en els contextos electorals, el PSC no ha trencat mai la disciplina de vot al Congrés ni ha fet cap gest seriós per desvincular-se del PSOE. "Tenim una relació fraternal i fluida amb alts i baixos que sempre hem superat", diu Teresa Cunillera, diputada al Congrés des del 1982. "És evident que hi ha hagut més representació que realitat", considera Ramoneda, que afegeix: "Les amenaces del PSC no s'han complert mai, han perdut crèdit. Això demostra que són el mateix partit".

Avui el PSC escriurà un nou capítol de la seva història que poc té a veure amb el de Josep Borrell quan el 1998 es va imposar sobre Joaquín Almunia per ser candidat a les generals. Borrell militava a Madrid, però ara, amb tots els handicaps que comporta, qui pugna per controlar el timó del PSOE és una de casa , el somni dels capitans del Baix Llobregat que al congrés de Sitges dels 1994 van aconseguir el control del PSC.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT