Publicitat
Publicitat

Tulio Hernández: "Els veneçolans temem cada dia per la nostra vida"

Valent Columnista del diari 'El Nacional', de Caracas, Tulio Hernández (San Cristóbal, 1956) treballa amb un grup d'intel·lectuals per dissenyar un projecte per a un govern de reconciliació i d'unitat nacional a Veneçuela. S'arrisca: pot acabar a la presó

Em rep al petit pis que té llogat a l'Eixample, just una setmana abans de tornar a Caracas. És un home afable, de conversa brillant i llenguatge assequible. Propietari d'una enorme cultura, la fa servir no pas fer marcar distàncies, sinó per bastir ponts.

Se'n torna a Caracas.

Hi torno molt entusiasmat per incorporar-me a la campanya electoral que ve. Ara estem en precampanya: tota l'oposició va unida, des de l'esquerra marxista fins a la dreta.

Té confiança en la transparència de les eleccions?

Tenim desavantatge, perquè a Veneçuela l'aparell televisiu públic és del president i el privat no pot opinar. La utilització de l'aparell de l'estat com a aparell de campanya electoral és absolutament impúdica: és tan natural que pràcticament ja ni ens queixem. I després hi ha el populisme: quan vénen les campanyes electorals, regalen electrodomèstics a la població!

Per què va deixar Veneçuela?

Tenia una invitació per treballar aquí en alguns postgraus, però també vaig venir com una sortida prudencial: em van obrir un expedient a l'Assemblea Nacional per un article que vaig escriure. I com que a Veneçuela el president pot donar una ordre a la televisió i els jutges i la policia la compleixen, em semblava saludable retirar-me un temps perquè s'oblidés l'incident.

Mai ha temut per la seva vida?

No, per raons polítiques no. Els veneçolans temem cada dia per la nostra vida, però no per la política, sinó per la inseguretat. Perquè te'n puguis fer una idea: des que sóc aquí tres amics meus han estat assassinats per la delinqüència.

L'hi preguntava perquè molts dels seus amics li han demanat que no torni, per si de cas. Què vol dir aquest "per si de cas"?

És una sensació estranya quan alguns amics et demanen que no tornis mai més. La gent té por que a les persones que són més públiques els passi alguna cosa. Els riscos són d'una altra mena. El que és interessant d'aquests nous règims autoritaris és el que jo anomeno neoautoritarisme: que aconsegueixen el mateix que les dictadures militars però mantenint la legitimitat electoral i un mínim de vida democràtica.

I com es fa, això?

Als enemics polítics no els treu del joc un esbirro, ara ho fan els jutges. A Veneçuela hi ha més de 400 persones que no poden ser escollides ni tan sols com a presidents de la seva comunitat de veïns, perquè han estat inhabilitades pel controlador general. La metodologia d'aquests sistemes no és mai creuar la ratlla, sinó empènyer-la. I Chávez l'empeny fins on la necessita.

Quan Chávez va arribar al poder vostè confiava en ell, oi?

Sí. Hi ha milers de persones com jo que vam donar suport al seu projecte al començament, però el vam abandonar. És un projecte militarista, personalista, concentrador del poder: és un viatge cap enrere. Una retrolució, no una revolució.

Fa poc va presentar el seu llibre Ciudad, cultura y espacio público .

Fa un any i mig el govern va decidir intervenir la Fundació per a la Cultura Urbana i a la seu hi havia els 137 títols que havien publicat, en total uns 35.000 exemplars: llibres d'urbanisme, de fotografia, de poesia... Res polític. Ara ningú pot accedir-hi. Pinochet cremava els llibres, a Cuba els prohibeixen i a Veneçuela els empresonen.

Parli'm de la seva experiència a Barcelona.

Una de les coses que més m'agraden és el grau de civilitat acumulada que un sent en la vida quotidiana d'aquesta ciutat. Hi ha una mena d'autoregulació, que és el resultat de molts i molts anys. I una altra cosa d'aquest viatge ha estat comprendre més a fons, des d'una mirada sud-americana, el tema català.

I quines conclusions n'ha tret?

El tema de les autonomies a Espanya ha estat plantejat de manera exclusivament política, i s'ha situat en un segon terme el que és més important, que és el tema cultural. Des d'Espanya hi ha molta dificultat per entendre que Catalunya és un país que té la seva llengua, el seu propi univers simbòlic, una història pròpia. A mi se'm fa més fàcil, com a llatinoamericà, perquè no tinc cap prejudici per ser part del mateix estat nació i en gaudeixo.

I el tema de la llengua?

Quan vas en metro i veus un grup de persones parlant en català, pots veure la molèstia que generen en alguns del seu voltant perquè no els entenen, però si parlessin en italià o en anglès no se sentirien molestos. Aquest tema s'ha d'abordar des d'una educació de la diversitat.

Com veu la relació entre l'Amèrica Llatina i Espanya?

Malgrat tot el que hem avançat i del reconeixement que té la nostra cultura, a Espanya li costa mirar-nos com a iguals. A Catalunya és diferent: la quantitat de llatinoamericans que hi han vingut per formar-se fa que cada cop més, com a mínim en les elits acadèmiques i artístiques, la gent digui "Catalunya", no "Espanya". Es relacionen amb Catalunya, amb un imaginari català.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT